He notat que, sigui per no caure en l'obvietat o sigui per evitar un cert mal gust, els titulars a propòsit del traspàs de Gabriel García Márquez han desestimat allò de “crònica d'una mort anunciada”. Tanmateix, en relació amb el Barça, tempta remetre al títol d'una de les més cèlebres obres de l'escriptor colombià. Sí, els últims resultats barcelonistes han inspirat i continuen inspirant cròniques d'una mort que feia temps que s'anunciava, malgrat que molts encara ens resistíem a reconèixer una veritat que, a més de trista, no té remei: la d'un equip que potser ha estat el millor de la història i que, en tot cas, ha aportat una de les maneres més belles (i, a més, amb èxit) de jugar a futbol imaginables. Ara bé, malgrat que ens hi poguéssim resistir o no ho volguéssim creure, hi havia molts signes que no és que anunciessin la mort, sinó que ja la certificaven. A mi m'ho va semblar fa un any, quan el Bayern de Munic va marcar set gols al Barça en l'eliminatòria de semifinals de la Champions la temporada passada. Però potser l'equip ja va morir fa dos anys amb la marxa de Pep Guardiola, més o menys conscient que abandonava un cos agònic (o, i perdonin que sigui tan explícitament escabrosa, un projecte de cadàver) sense sentir-se capaç (o tenir les possibilitats) de reanimar-lo. Fins i tot, després de la segona final de Champions guanyada contra el Manchester United i que ara recordo com l'última obra mestra del gran Barça, l'equip potser ja estava mig mort en l'última temporada del mateix Guardiola, en què només es va guanyar el títol de copa, amb el qual no sé si ara ens hauríem conformat per no haver d'assumir que l'equip gloriós ha finat i continuar aferrats al miratge de la seva resistència i capacitat de transformació.

El cas és que, per renéixer com a equip, el Barça ha d'afrontar que alguna cosa ha mort definitivament. I això no ha de comportar cap desesperació, sinó potser el contrari. Nietzsche ho va dir més o menys així: no hi pot haver resurrecció sense runes. És a dir, per molt dolorós que sigui, el cadàver s'ha de destruir per poder construir alguna cosa nova. Si no es fa, el Barça serà un mort vivent. O, més ben dit, ho continuarà sent, perquè fa un temps que aquell gran equip s'ha convertit en un fantasma d'ell mateix que ni tan sols té la capacitat de sorprendre (i menys d'espantar) ningú: els seus moviments s'han convertit en lents i previsibles, de manera que qualsevol pot guanyar-lo, no només els grans equips, sinó també els petits. No, no és només una qüestió de detalls, sobre els quals insistien els meus admirats Xavi i Iniesta després de la derrota contra el Madrid en la final de la copa. Em sap greu i, en fi, entenc que els jugadors no vulguin acceptar la mort de l'equip. Però, insisteixo, diria que no és només una qüestió de detalls. Ha deixat de funcionar el sistema, sigui perquè s'ha aconseguit desactivar-lo, sigui perquè els jugadors (sense oblidar que alguns hi han deixat de ser i d'altres tenen menys facultats) han perdut la capacitat de donar-hi una vida plena, sigui perquè l'entrenador actual no sap activar un mecanisme que va heretar una mica rovellat i del qual ignora part dels seus atributs, sigui perquè la directiva (entre molts altres desastres) no ha estat capaç de renovar-lo. Fa un any, aquesta directiva només va fitxar Neymar, que no va ser capaç de marcar amb la porteria buida mentre que, pocs minuts abans, Bale va fer una cavalcada que va culminar amb un gol que va fer callar molts que discutien un fitxatge tan car (ho és i és un de tants escàndols del mercat futbolístic) mentre celebraven l'arribada del jugador brasiler, que està costant caríssim en molts de sentits, entre els quals potser que Messi s'hagi convertit en Essi (sic), com feia temps m'anunciava el meu ordinador procedint a la correcció automàtica del nom.