Més que el viacrucis, la setmana de calvari o la setmana tràgica, diria que ha estat la setmana Mishima del Barça. Per l'escriptor i pel grup de música. Dilluns passat titulava aquest article Desordre i desventura. La banda que encapçala David Carabén –fill d'Armand Carabén, l'home que va portar l'home que va canviar el Barça, Johan Cruyff– té una cançó i un disc titulat amb una cita de Menotti parlant de futbol, Ordre i aventura. Això és el que no ha tingut el Barça a mesura que s'ha anat aprimant. En acabar la final de la copa del Rei contra el Madrid em va venir al cap una altra cançó de Mishima: Tot torna a començar. Com sol passar quan es perd un títol, tot seguit es va activar l'exèrcit de planys. No obstant això, el gest de Bartra mostrant l'escut amb orgull i ràbia després de marcar un empat impossible, em va fer pensar que tot torna a començar. Era un gest epifànic.

Caldria deixar passar el terrabastall i els planys, però aquella final aclaria moltes coses. Aclaria per on començar la reconstrucció: Bartra ha de ser un dels fonaments del futur Barça, que òbviament, depèn de tenir el millor del món en les millors condicions, depèn de reanimar l'estendard del millor Barça de la història. Es pot parlar d'una altra manera de Messi? Si us plau, que la directiva no faci el burro amb l'argentí perquè, a més dels trets al peu que ja ha anat assajant, es podria estar tirant a sobre l'última palada de la pròpia tomba. D'altra banda, la final de la copa del Rei aclaria per on tirar la demolició controlada: des de l'exmigcampista de l'Arsenal que naufraga pel camp, anàrquic i desmenjat, fins al lateral dret que ja ha donat tot el que podia donar i moltes gràcies.

Ni que el xut de Neymar hagués entrat i el Barça hagués guanyat la final en els penals, el diagnòstic no haguera canviat. Hi haguera hagut un títol, maquillatge i pastanaga per al soci de tribuna, però la foto –que ha deixat alguns de llotja ben retratats– ja no canviaria. Però és clar, després arriba l'altre Mishima, l'efecte de l'escriptor que es va suïcidar fent-se l'harakiri el 1970, quan Vic Buckingham, un dels precursors del futbol total, era l'entrenador del Barça. Yukio Mishima es va matar obrint-se el ventre, després d'haver entregat l'última novel·la de la seva tetralogia. Més enllà de l'ambient viscut ahir al Camp Nou, els últims dies ja han suposat l' escenificació d'un altre gest ancestral culer: l'harakiri en públic. No havíem quedat que havia madurat tant la parròquia blaugrana? Ara cal veure quan s'allargarà l'exhibició de budells, si hi haurà un incomprensible decapitat final, a l'estil de les pitjors entranyes del nuñisme, o si es mantindrà el cap fred, agafat a les espatlles, per fer l'acció de responsabilitat que ara sí que necessita el Barça. Per prendre decisions i que, a més, siguin les adequades.