No m'ho he preguntat mai, per què. Bé, segurament cada vegada que algú t'ho qüestiona hi dediques unes dècimes de segon. No sabria ni per on començar. Sí que recordo l'inici d'estiu en què vaig fer un petit gir vital. A l'atur –que no cobraves fins al 10 del mes següent– i a una setmana de començar el curs de formació amb el qual ompliria els matins de canícula. Per variar, pocs calés i gairebé tot el que entrava, destinat a l'habitatge. Tot són dinàmiques i, de sobte, et planteges sortir a córrer. Total, és gratis. Feia vint minuts, no gaire més. I m'apuntava els llocs per on passava en aquell calendari de promoció d'una marca de refrescos que mai en la vida he begut. Després, em vaig gastar uns euros en una bàscula i, a més, vaig començar a apuntar el pes que tenia cada dia quan em llevava. Gairebé una vintena més del que encara hi veig, cada dia que sóc a casa. 20 minuts eren poc, no? Superada l'arrencada, i la barrera dels 15, la volta se'm feia curta. Acabat el curs, el primer dia del qual era l'endemà que es disputés la final del mundial de futbol de Sud-àfrica, ja vaig fer una cursa popular. Uns 7 quilòmetres (!) i em va quedar gravada la sensació d'avançar gent quan el camí feia pujada. Ostres. Al mes següent, una altra. A l'hivern el primer 10.000, que ja vaig baixar de 40', la mitja la primavera següent i, un any després, la marató. Sempre vaig complir els meus objectius (1h25 i 3, respectivament). I la lesió.

Entremig, va arribar la natació (em va tocar, en una cursa, un any d'abonament a la piscina municipal) i la bici; amb l'atur de l'estiu següent que em treia del meu contracte fix discontinu –entès com a porqueria.

L'estiu passat, abans de la Transpyr, vaig demanar al fisio que em porta –ara també en els entrenaments– que em fes un informe de la lesió perquè em tractessin. Ara en duc un altre, a la Titan. “Recuperat recentment d'una trocanteritis bilateral”, diu. Sí, sí! A veure demà, l'arrencada, els primers 15 minuts...