Sentiment etern
No fa pas tant de temps, quan just havia publicat la biografia de Kubala, creada amb la motivació de negar l'oblit i per tal que les noves generacions coneguessin el que va significar el mite hongarès per als nostres avis i pares, una de les persones més pròximes a Laci em va glaçar la sang amb un d'aquells comentaris impossibles d'oblidar per anys que visquis: “Desenganya't, el Barça és una multinacional.” I actua com a tal, afegia. Tenia raó. D'arguments, realitats i comportaments, no li'n faltaven per certificar el que deia. I on queda, doncs, el sentiment? Abusem massa d'aquest preciós concepte i mai no el respectem com mereix. Ni el prioritzem per sobre de qualsevol altre factor o consideració. Per sentiment, per humanitat i per mil sinònims de tal caire, els comptes d'explotació no haurien pas de manar en camps tan vitals del progrés i la convivència com ara la sanitat, l'educació i, fins i tot, aquest periodisme que ja és malalt terminal. Tampoc, naturalment, en el futbol i en aquest fenomen tan singular anomenat Barça. En això, aviat ens posaríem d'acord una abassegadora majoria de ciutadans. Traslladat al moment de pena que passem, l'homenatge a Tito Vilanova apareix vinculat al concepte etern a tot arreu, i des de qualsevol racó es prega que el seu record romangui entre nosaltres batejant alguna instal·lació del club amb el seu nom. En cap cas li neguem mereixement, només faltaria. Preciosa iniciativa, sí; i som humans, perdoneu, per l'experiència viscuda de saber, dissortadament, que al cap de quatre dies tot això s'oblida i se supera l'absència. Les bones paraules cauen en l'oblit, s'esmorteix la sotragada emocional del primer moment i au, girem full, seguim vivint la vida aquells que quedem aquí. En la història del Barça, allò que el culer s'entesta a menystenir, hi ha desenes d'exemples de gent que mereixia una perenne presència entre els seus coreligionaris per haver presentat un immaculat, altruista i meravellós full de serveis; i avui, ai, no recorda, venera o admira gairebé ningú perquè son passat.
Hom ha llançat la idea de batejar amb el nom de Tito Vilanova el nou camp que substitueixi el Miniestadi a la ciutat esportiva Joan Gamper, i segur que trobarem altres iniciatives justes i acurades per recordar aquest noi de Bellcaire que personificava la idea de ser “un dels nostres”, que havia representat quasi tots els papers de l'auca al club i que l'ha servit sempre de manera exemplar. Però millor encara fer la reflexió que cal, sobretot als més alts nivells, sobre el que suposa el Barça en la vida de milions de persones per evitar que els diners guanyin sistemàticament el sentiment. Pel cap baix, provem de fer-los compatibles, i així, per exemple evident que brolla associat, no hauria existit l'indigne paperot que es va fer amb Éric Abidal. Es vota la directiva per gestionar amor, estima, humanitat, senyes pròpies d'identitat, que sempre han de prevaler per sobre del milionari pressupost de multinacional. També per Tito, aquesta és la gran batalla que s'ha de guanyar dia a dia: no deixar que el Barça sigui portat per gent que menysprea la tesi d'aquest article. Sentiment etern, sí, de boca queda molt bonic. Però ara fem-lo realitat.