Les males notícies es propaguen fins i tot abans que es consumi la desgràcia, de manera que la mort de Tito Vilanova va ser anunciada fins i tot abans que es produís a través de les xarxes socials. En qualsevol cas, una trista notícia. Mai no sabrem què hauria passat en el Barça si l'entrenador no hagués estat víctima d'una malaltia fatal. Suposo que ara mateix la situació seria una altra, encara que és evident que un equip no depèn d'una sola persona, ni tan sols d'un entrenador. Començo l'article així, però abans d'assabentar-me de la mort de Vilanova, l'havia encetat d'aquesta altra manera: “La FIFA ha perdonat el Barça, que podrà fitxar.” Aquest podria ser el titular de la que es podria considerar una bona notícia. Però a mi em sembla que no ho és. El fet que, considerant el recurs presentat al comitè d'apel·lació, la FIFA aixequi la sanció no fa més que posar en qüestió la seva credibilitat per fer prevaldre les seves normes. Quina credibilitat pot tenir un organisme que se suposa que vol regular els traspassos internacionals i la inscripció de jugadors menors de 18 anys però que, alhora, permet que s'especuli amb el seu valor? Això perquè és possible invertir en un jove com qui fa apostes sobre el preu dels productes en el mercat de futurs. Sí, es pot invertir en els drets sobre promeses futbolístiques en espera que, per cobrar una part substanciosa de les operacions, en un futur siguin fitxats per equips poderosos i signin contractes multimilionaris de publicitat o d'imatge. No voldria donar idees, sinó denunciar que es pugui invertir en persones per convertir-les en mercaderia rendible.

La notícia, d'altra banda, em resulta inquietant pel que fa a les ànsies de fitxatge que pot generar la situació actual de l'equip barcelonista, que es pot quedar sense títols aquesta temporada. Ai, ai, ai... Que no sigui que ara es posin a fitxar com bojos i facin beneiteries com les de Joan Gaspart, que va ser capaç de dilapidar una fortuna en una nit contractant Overmars i Petit. Que no sigui que les urgències menin a fitxar jugadors que seran revalorats a l'alça per clubs que ja deuen esperar el Barça fregant-se les mans. Que no sigui que ara comprin més del que de veritat es necessita després de passar un llarg temps sense renovar una plantilla amb alguns jugadors en declivi i unes descompensacions que s'han fet evidents. Que no sigui que ara s'oblidin que hi ha un planter del qual s'ha afirmat que és el màxim referent del projecte futbolístic barcelonista. Que no sigui que també es malvenguin alguns jugadors per tenir més diners per a fitxatges. Ai, ai, ai... Mama, por! Iquanta, si es té present que la renovació passa per les mans de Zubizarreta.

També temo que els aficionats barcelonistes perdin el nord i oblidin que no només no es pot guanyar sempre, sinó sobretot que disfrutar d'un equip com el que hem tingut és una experiència excepcional. Tal cosa no eximeix de certes responsabilitats als dirigents barcelonistes, però aquell equip i, per tant, la felicitat, no podia durar sempre. Potser aquella felicitat s'ha acabat definitivament amb la mort de Tito. I, en fi, és molt possible que passi un temps, potser molt de temps, fins que no s'aconsegueixi crear un equip de nou excepcional, que mai serà com el que hem vist durant tres o quatre anys i que ja en fa un parell o tres que ha quedat enrere. No hem arribat a dir que era (i sí, ja ho dic en passat) el millor equip de la història del futbol? Doncs n'hi ha molts que no veurem mai més res d'igual i potser ni tan sols de semblant. És dura la caiguda o, per no dramatitzar, el retorn a una normalitat en què a vegades es pot guanyar, però en la qual sovint ens hem de conformar a esperar la derrota del gran rival, com ara que els jugadors de Pep Guardiola impedeixin que el Madrid guanyi la décima. Ho tenen difícil.