L'ambi­ent per retre el dar­rer home­natge a Tito Vila­nova i expres­sar el con­dol era d'una emoció intensa; el sen­ti­ment, de dolor pro­fund. Bar­ce­lo­nis­tes, afi­ci­o­nats de tots els equips i la soci­e­tat en gene­ral han pale­sat el res­pecte i l'estima cap a qui la malal­tia s'ha endut tan jove. Només 45 anys!

La cua que vam viure els meus i jo per retre-li els dar­rers adéu i home­natge el pas­sat dis­sabte, la mos­tra d'afecte de tants i tants era digna d'una veri­ta­ble anàlisi sociològica. Estava for­mada per gent de tota edat i con­dició, ori­gen, color, sexe i classe social. Tito Vila­nova ha qua­llat en el cor de tots els cata­lans i de molta gent d'arreu del món.

Ens va com­moure veure com un nano d'uns 13 o 14 anys dei­xava una pilota de fut­bol que que­dava vol­tada dels milers de flors i coro­nes com a tes­ti­moni de la seva estima a Tito. La desgràcia de la seva mort ens deixa més sols, ens obre inter­ro­gants de tot el que hau­ria pogut fer, de voler saber de fins a quin grau era res­pon­sa­ble del Barça més mera­vellós del període diri­git per Pep Guar­di­ola, però, alhora, demos­tra que el camí del Barça de poten­ciar els valors fins a l'infi­nit és el camí cor­recte. L'home­natge mun­dial a Tito és el més gran dels tri­omfs i èxits, només a l'abast de per­so­na­li­tats que enci­sen. Com ara Tito i l'ente­resa de com ha dut la malal­tia.

Un cap de set­mana en què les sec­ci­ons del club, fut­bol sala i hand­bol, han llui­tat de valent per ofe­rir-li el tri­omf. En què tots els fut­bo­lis­tes, del pri­mer equip i de la resta, han hagut d'actuar sota una pressió emo­tiva ben forta.

La gent ha res­post de forma increïble per una raó: Tito era un home clar i directe, sen­zill, sor­tit del poble comú i cor­rent; era com un més de la gent que estima el club, el país o el fut­bol. Ens iden­ti­fi­quem amb la que era seva forma de ser. En recor­dar-lo amb qua­tre rat­lles en l'obi­tu­ari, una pressió als ulls; les llàgri­mes són rebels.