Aquest article l'he començat cent vegades de maneres diferents. La tristesa col·lectiva per la mort de Tito Vilanova és infinita. Se'n va un dels estendards del millor Barça de la història. Se'n va, i aquest és el drama, un home de 45 anys que deixa pares, dona i fills. Tothom aquests dies ha pensat en els seus. L'estupor s'ha esquitllat fins i tot en aquells a qui el futbol no els diu gran cosa. Les manifestacions de dol tendeixen a l'engrandiment fàcil –voldria evitar-ho–, però no és casual que diverses persones no futboleres, des de ma mare fins a un redactora de la secció de política, hagin dit el mateix: “Se'l veia un bon home.” De vegades, amb la naturalitat dels gestos n'hi ha prou per transmetre un esperit.

L'altre dia en el programa Efectivament, l'exfutbolista de la Masia i ara tècnic Lluís Carreras evocava la naturalitat amb què el Tito havia portat el càrrec d'entrenador. En l'homenatge de la plantilla, hi va haver un gest natural del capità Puyol: situat a la primera fila, va fer passar al davant Aureli Altimira i Jordi Roura, l'equip tècnic de Tito al Barça, els seus companys de la colla dels golafres a la Masia. Un gran gest. Eren la colla dels golafres, i abans-d'ahir, un d'ells, Pep Guardiola, recordava: “Amb el Tito érem molt joves, ens volíem menjar el món i ens el vam menjar.” El senyal de Puyol identifica aquesta llarga línia invisible que uneix els futbolistes i els entrenadors de la Masia. Un planter futbolístic i humà que ens hauríem de creure més, no només ara, sota l'impacte del drama, o sota l'encegament de les estrelles, els titulars i els resultats. Se n'ha anat un dels nostres. Segurament un dels més interessants productes tècnics de la Masia. El mateix dia de la seva mort, diversos entrenadors dels equips inferiors el recordaven. Rexach, que l'havia entrenat de juvenil, que després va ser assistent del dream team, en parlava. Messi, Piqué i Cesc, a qui Tito havia entrenat quan eren cadets, l'homenatjaven.

El gest de Puyol em desbloquejava un article impossible: mostrava la potència d'una família que, bo i carregada d'enrabiades i rebequeries, des dels inicis de la Masia fins ara s'ha anat passant coneixements, empenta, visió. Mostrava, també, que no hem de ser perdonavides amb la feina de la Masia, ni amb la trajectòria de Tito, ni amb la d'altres tècnics fets a la Masia, treballin a can Barça, en la lliga espanyola o en d'altres d'estrangeres. Ens hem de creure més els nostres. Quan va recaure, vaig pensar en la crueltat del moment, quan Tito tenia al davant la gran oportunitat de la seva vida. Una oportunitat que va voler aprofitar fins al final, si no, no haguera tornat per mirar de començar la temporada. Això només ho fan els valents. Ara, en canvi, penso en tot el que ha pogut ensenyar i transmetre fins ara, al primer equip i abans de ser-hi. Sense això, Puyol no haguera pogut fer aquell gest senzill però màgic.