“El seu fitxatge em va semblar molt poc important. Potser per als mitjans, sí, però esportivament, res.” Era una de les reflexions d'Aíto García Reneses, en una interessant entrevista concedida a Jot Down, publicada recentment. En concret, es referia al soroll originat per l'arribada de Lamar Odom a Vitòria a mitjan febrer. A misses dites, qualsevol anàlisi o opinió destil·la un cert vernís avantatjós, però en el seu moment no eren poques les veus que alertaven que el seguiment mediàtic que se'n feia podia distar del rendiment que podia oferir a la pista. Calia no oblidar que Odom arrossegava un llarg període d'inactivitat i que, fins i tot, el setembre passat havia estat ingressat en un centre de rehabilitació per resoldre els problemes amb l'alcohol i les drogues.

Tothom sempre té dret a una segona oportunitat –o una tercera–, però la perspectiva futura no deixarà en bon lloc el pas de l'aler pivot nord-americà pel Baskonia. No negaré que, almenys durant una setmana, va situar la ciutat al món aprofitant que als Estats Units és tota una celebrity, no només pel bàsquet, sinó per haver estat casat amb Khloe Kardashian. Periodistes nord-americans van visitar massivament Vitòria a la recerca de la imatge de la seva reaparició. Tot va desinflar-se quan va ser l'hora de saltar a la pista. Lluny d'estar en forma, superat per l'exigència competitiva, el seu bagatge va ser de 22 minuts i 2 punts, repartits en dos partits: 16 a València en la Lliga Endesa (-4 de valoració) i 6 en l'Eurolliga contra l'Unicaja (-1). Després, problemes a l'esquena el van enviar cap al seu país, d'on ja no va tornar. L'equip tampoc ha trobat a faltar el seu concurs i, sense ell, ha revifat i va camí d'entrar al play-off. Fa un mes i mig que se'n va anar, però sembla que hagin passat anys i el seu record s'hagi difuminat. Ara, busca tornar a l'NBA, gràcies a la prova que li ha concedit el seu extècnic i amic Phil Jackson en els Knicks.

No tan exagerat, però un cas similar es va viure amb Pete Mickeal i el Múrcia. L'equip tampoc el necessitava i hi havia dubtes raonables sobre la seva condició física, però se li va signar un contracte temporal (un mes) igualment. Tant la lliga com els mitjans van abraçar el pas fet, però la realitat era que, col·lectivament, l'equip mai no va funcionar i, amb el 0-5 amb ell, va conduir els murcians directament al descens. Lògicament, no tot és tan simple per treure'n una conclusió de causa-efecte, però des que va marxar –l'exblaugrana ara juga a Puerto Rico–, el Múrcia acredita balanç positiu (5-4) i té virtualment la salvació a la butxaca.

Ni ara ni mai el nom no fa la cosa i, si el revitalitzant d'una competició com la Lliga Endesa ha de ser la injecció de figures amb calçador, la revifada mai serà un fet. Més que començar la casa per la teulada, el que han de fer els clubs és construir unes bases sòlides. La situació actual és de desgovern, amb una ACB sense president ni cap visible des del setembre passat, i amb clubs amb seriosos problemes de viabilitat, com el Valladolid i el Bilbao. Si bé la desigualtat econòmica és important –sobretot entre els equips dels grans clubs de futbol i la resta– i la fuga de talents cap a Turquia o Rússia, un fet inevitable, la Lliga Endesa té detalls, aspectes més que rellevants per enorgullir-se i per explotar-los mediàticament: des del joc i la competitivitat d'aquest València fins al talent jove que ha emergit aquest curs en el seu esplendor; casos com els de Porzingis (Cajasol) i Tavares (Herbalife), amb potencial altíssim. Que la lliga necessita un sacseig és més que evident –i Endesa ho demana a crits per mantenir el seu patrocini, el contracte del qual expira el 2015–, però la irrupció de jugadors que ja estan de tornada no arregla res. Simplement són pedaços que no van enlloc.