L'acció de Mourinho amagant la pilota al capità del Liverpool, Steven Gerrard, és una més de les moltes pessigadetes a l'ànim dels reds que havia plantejat com a part de l'estratègia per guanyar el partit clau de diumenge passat a Anfield. I ho va fer des del primer minut. En el primer servei de porteria, Schwarzer, va començar a perdre temps, igual que ho van fer els laterals Azpilicueta i Cole en els serveis de banda. Realment volien perdre temps? No. El que buscaven era descentrar un rival que durant la lliga ha marcat en els deu primers minuts de joc en deu partits, que ha acabat guanyant. Mourinho, que ho té tot guionat, va començar a sembrar la llavor de la desesperació en els jugadors rivals des que l'àrbitre va xiular l'inici del matx. Una desesperació que, sumada al vertigen que tenia el Liverpool –conscient que el triomf li suposava tenir en un noranta per cent la lliga a la butxaca, després de gairebé un quart de segle sense assolir el títol– va ser letal per al conjunt de Rodgers. Tothom sap que la combinació d'exasperació i angoixa provoca més errades del compte en la presa de decisions, per culpa de la precipitació. I Mourinho se'n va sortir: va inocular a l'equip contrari la percepció subjectiva del temps que ell volia. Va proposar lentitud, endarreriments i dilatacions, juntament amb un treball defensiu impecable, per traspassar al rival la impressió que havia de fer tot el contrari. La prova és que el Liverpool va jugar gairebé tots els atacs de la segona part com si fossin els últims cinc minuts d'una final. Aquesta va ser la gran victòria de Mourinho. Més enllà de la seva capacitat de crear màquines gairebé perfectes de defensar, el tècnic portuguès planteja escenaris de desgast mental als seus adversaris, crea estratègies de pressió per fer més rendible la seva aposta tàctica i ho fa de manera integral, utilitzant tots els mitjans que té a l'abast. Això no suposaria cap retret si no fos que massa vegades ha traspassat les línies vermelles marcades per la reglamentació, el fair play i la bona educació, però quan això passa, qui ha d'actuar és qui té la potestat de sancionar-lo. I això més d'una i de dues vegades no s'ha fet, o si s'ha fet no ha estat amb la duresa que calia.

Després del partit contra l'Atlético de Madrid al Calderón, la premsa anglesa va recórrer a la coneguda imatge de l'autocar aparcat davant la porteria per definir el plantejament defensiu de Mourinho. El tècnic del Liverpool va dir diumenge, acabat el partit d'Anfield, que Mourinho no havia aparcat un autobús davant la porteria, sinó dos. Arribats a aquest punt, però, ningú s'hauria de queixar de quants autobusos aparca el tècnic portuguès; tots sabem a què juga (i a què jugarà aquest vespre), per tant el que s'ha de fer és buscar l'antídot tàctic i, el que és més important, evitar caure en els seus paranys psicològics. Simeone sembla que és un dels pocs preparats per fer les dues coses.