El curs finalitza i un cop més tornen a aparèixer vells fantasmes que amenacen de convertir Cornellà-el Prat en poc més que un paratge semibuit la propera temporada.

Les causes de la davallada de l'equip tenen factors coincidents amb la davallada institucional i la manca de rumb concís i de fortalesa de l'entitat. Signes evidents d'esgotament que la institució pateix. L'ambició ha deixat de ser un valor conegut al club i molts prefereixen mirar cap a un altre costat quan es projecten perspectives de millora i d'innovació d'una entitat que demana desesperadament una obertura de finestres i que necessita un canvi de rumb amb urgència.

L'Espanyol s'ha caracteritzat sempre per ser un club lluitador i contestatari davant les cruels adversitats que ha patit al llarg de la seva història. Aquests trets formen part de l'essència blanc-i-blava i en el dia d'avui no reconec la meva entitat. Ens hem convertit en un equip que ha abaixat els braços, una directiva que navega per terrenys pantanosos trampejant el temporal amb un paraigua, una afició amb símptomes evidents de desencís i el pitjor, sense signes de millora a curt termini.

Tard o d'hora el club està condemnat a canviar, la institució és víctima d'una paralització i de la falta de modernització que necessita una entitat de la nostra altura. De valentia mai li n'ha faltat, a l'Espanyol, ja que el signe dels seus fidels seguidors sempre ha estat el de superació de les adversitats. Al cap i a la fi, som salmons que nedem contra corrent en un mar ple de taurons. Ara més que mai, s'han de definir les necessitats i els objectius, com els de l'alumne que comença a prendre decisions acadèmiques que implicaran un rumb laboral a la seva vida. Urgeixen decisions i sobren dubtes. L'espanyolisme és comprensiu i sacrificat, però exigeix respostes als seus neguits i en el dia d'avui molt poques veus semblen apaivagar els focs que l'entitat pateix.