Els altres
de les poderoses seccions del Barça no és necessàriament
un problema per als altres equips, sinó un incentiu
Les quatre seccions professionals del Barça (futbol sala, hoquei sobre patins, handbol i bàsquet) poden ser campiones d'Europa. No ha passat mai. Fer coincidir quatre títols com aquests és tota una epopeia. Però no vull parlar estrictament del Barça, sinó dels altres, els clubs catalans d'aquests mateixos esports que viuen a l'ombra d'un gegant que, no ens enganyem, pot anar al mercat a comprar els millors jugadors gràcies als diners del futbol, com sovint recorden tots aquests altres equips. El Joventut, el BM Granollers, el Reus i el Marfil Santa Coloma són els principals (no els únics) damnificats del poder econòmic i esportiu del Barça, que en temps de crisi ha ampliat la diferència, en tots els àmbits, respecte a aquests rivals històrics.
Aquesta setmana el Joventut ha rememorat el vintè aniversari del seu triomf en la copa d'Europa, un èxit que ningú li podrà treure malgrat que ara hagin de fer mans i mànigues per cobrir un pressupost de mínims. A diferència del que pensen molts aficionats i directius (Jordi Villacampa, el primer) l'existència del Barça no és un problema, sinó un al·licient i fins i tot un inversor ideal en temps de vaques magres (recordem el traspàs de 3,5 milions Ricky Rubio). Per al Joventut, la competència amb el Barça en les categories de promoció, en què és més rellevant l'enginy i la capacitat de treball que el pressupost, és un estímul impagable per mantenir-se sempre en l'excel·lència. I si el Barça d'aquí a dos anys paga una morterada per Guillem Vives, doncs oli en un llum. I si l'alcalde García Albiol, tan decidit que se'l veu, troba un patrocinador que vulgui portar el nom de Badalona arreu d'Europa potser el Joventut i el Barça se les hauran un altre cop en l'Eurolliga.
El BM Granollers viu en una situació similar, tot i que econòmicament el seu panorama és més desolador que el del Joventut. En els últims anys tots (i quan dic tots vull dir tots) els jugadors internacionals que han sorgit del seu planter han volat cap a equips de tots els països imaginables, i no pas al Barça, precisament. El club, que com el Joventut va ser el primer equip català a guanyar un títol europeu, és conscient de la seva inferioritat manifesta respecte de la selecció mundial que és ara mateix l'equip de Xavi Pascual. Però, com el Joventut, en els equips de base no hi ha Karabatic ni Rutenka que valguin. Fa uns dies, en la final del campionat de Catalunya cadet, el Granollers va donar una lliçó al Barça (31-26). Els blaugrana van ser, en canvi, els campions juvenils. La rivalitat entre tots dos, doncs, és un tresor per a l'handbol català perquè gràcies a això els jugadors d'elit surten com bolets, si se'm permet l'expressió.
L'hoquei sobre patins és un esport més especial, de poble, en el bon sentit de la paraula. El Barça és, en aquest sentit, un equip mal vist per una qüestió d'idiosincràsia. Com en el bàsquet i l'handbol també s'acaba emportant els millors jugadors i provoca, ja sigui al Reus –el rival més històric–, un efecte de rivalitat, per dir-ho suaument, que fa més grans els èxits d'aquests equips. Recordem, per exemple, com es va celebrar el títol de copa del Mortiz Vendrell. En el futbol sala, el Marfil també gaudeix més d'una victòria contra el Barça ara que fa uns anys, quan l'equip de Marc Carmona era secundari. El Barça és un incentiu per a l'esport català.