Un dol ben viu

A des­pit de pecar d'excés, avui encara toca par­lar de dol; perquè aquesta tarda el Camp Nou tan­carà una set­mana llarga d'una pena com­par­tida que comença a repe­tir-se massa. La mani­fes­tació de dolor mos­trada per les 53.000 per­so­nes que van des­fi­lar per l'espai dis­se­nyat pel FC Bar­ce­lona i l'emoció trista que va expan­dir-se pels mit­jans de difusió de mas­ses fins avui i demà ben bé, ens dei­xen a tots al davant d'un feno­men que demana l'apli­cació trans­ver­sal de la filo­so­fia, l'antro­po­lo­gia, la soci­o­lo­gia i les tècni­ques de la comu­ni­cació d'anada i de tor­nada. No n'hi ha prou de pen­sar que el dol pot retro­a­li­men­tar-se, ni que una tal mani­fes­tació ens ser­veix de catarsi col·lec­tiva. Tam­poc no ens és prou que una part dels qui es gua­nyen la vida fent de mis­sat­gers del que passa es lamenti hones­ta­ment de l'ús i de l'abús dels mit­jans de difusió imme­di­ata. Ens interessa, perquè enceta un nou període de raci­o­na­lit­zació de la pena, la gestió que ha fet el FC Bar­ce­lona del dol com­par­tit; tan civi­lit­zat, res­pectuós i emo­tiu com la dis­creció del poble i la família pro­pera a un decés tan sen­tit com tots els d'aquells amb qui anem dei­xant el món per fer-nos un lloc en la memòria.

La com­pa­ració amb els esca­ra­falls i les plo­ra­ne­res d'altres lati­tuds tem­po­rals, cul­tu­rals i geogràfiques, no ens pot negar l'opor­tu­ni­tat de pren­dre amb mesura la dosi exces­siva de pàgines i hores de pro­gra­mació radiofònica i tele­vi­siva que els han pres el relleu. L'expo­sició pública de les emo­ci­ons, la vida pública ins­tantània que ens impo­sen els meca­nis­mes d'imi­tació del màrque­ting de les mal ano­me­na­des xar­xes soci­als no n'és sinó una con­seqüència lògica. La imi­ta­tio de la plebs, que dóna tants bene­fi­cis a la indústria de l'opi de l'entre­te­ni­ment en massa, quan és explo­tada impúdica­ment es con­ver­teix en una mena de por­no­gra­fia emo­ci­o­nal malal­tissa, perquè morta la inti­mi­tat, només queda la mort en vida.