El 30 d'octu­bre pas­sat vaig dedi­car unes quan­tes línies a Diego Sime­one en aquest mateix espai. Titu­lava Un Menotti amb pell de Bilardo i volia dir, si fa no fa, que rere la cui­rassa d'equip macarró que sem­pre ha acom­pa­nyat els equips de Bilardo –també de Sime­one–, l'Atlético de Madrid tenia cert aroma de més refi­nat, de més Menotti. Segu­ra­ment des d'ales­ho­res hi ha hagut dies en què he pen­sat que era una estu­pi­desa, perquè hi ha hagut par­tits en què l'Atlético ha estat un equip més bar­roer que cap altra cosa, però en una set­mana en què el debat estilístic ha tras­pas­sat fron­te­res, sobre­tot amb el fracàs del Bayern con­tra el Real Madrid, crec que aquell titu­lar no estava tan desen­fo­cat.

Òbvi­a­ment, no estic com­pa­rant el fut­bol de Sime­one amb el de Guar­di­ola, però sí que vull rei­vin­di­car d'alguna manera la tasca de l'argentí com alguna cosa més que pit i collons. Que l'Atlético de Madrid és un equip sus­ten­tat emi­nent­ment en la seva segu­re­tat defen­siva és molt evi­dent. Que sem­pre que acon­se­gueix avançar-se fa un pas enrere per defen­sar el seu avan­tatge, també. Però també és de justícia fer el dis­tin­tiu entre aquell que se sus­tenta en un entre­llat defen­siu fia­ble i aquell que es dedica a espe­cu­lar. I l'Atlético no espe­cula, és un equip que va a bus­car el que vol. A la seva manera, però no espera tro­bar-se els fruits, sinó que fa per recol·lec­tar-los. I aquesta, crec, ha estat la gran diferència entre l'equip de Sime­one i el Chel­sea en la semi­fi­nal de la Cham­pi­ons. Mou­rinho s'ha limi­tat a acu­mu­lar efec­tius en defensa, a tan­car espais i a plan­te­jar segu­ra­ment el par­tit més difícil pos­si­ble per les seves carac­terísti­ques a l'Atlético. Però sem­pre amb una sen­sació que tota la resta que­dava sub­jecte a una impro­vi­sació inqui­e­tant. Un córner, una falta late­ral que pogues­sin rema­tar Terry o Cahill, una pilota res­ca­tada del no res per Tor­res. I sem­pre sense cap risc.

Sense ser el Bra­sil del 70 ni el Barça de Guar­di­ola, en canvi, l'Atlético ha demos­trat que té sem­pre una vari­e­tat de recur­sos molt més tre­ba­llats, ja sigui per la capa­ci­tat de Juan­fran i Filipe Luis d'irrom­pre per sor­presa a l'espai, pels can­vis d'ori­en­tació de Tiago i Gabi o per la seva vari­e­tat d'acci­ons d'estratègia. Fins i tot la presència de Koke i Arda Turan de vega­des impri­meix pin­ze­lla­des de sofis­ti­cació en un equip emi­nent­ment guer­rer.

I així durant tot l'any. Amb moments de menys lluïment, fal­ta­ria més, en què l'equip ha hagut de refu­giar-se al vol­tant de la por­te­ria de Thi­bout Cour­tois i con­fiar en el seu ofici i en el d'altres de molta més con­vicció, en què l'estat físic i men­tal ha permès una sim­bi­osi de resul­tats i sen­sa­ci­ons que ha reforçat total­ment un equip que està a les por­tes d'una gesta de mag­ni­tuds enor­mes en un con­text històric i pla­ne­tari. Arsène Wen­ger, José Mou­rinho, Tata Mar­tino, Clarence See­dorf... fa temps que situen aquest Atlético com un per­fecte can­di­dat a la Cham­pi­ons. El temps els ha donat la raó i qüesti­o­nar la seva vàlua com a equip per una mera qüestió estilística seria una manera vul­gar, faci­lota, de desa­cre­di­tar un equip extra­or­dinària­ment ben cons­truït. A tots els nivells.