El cel no regala res
és un equip que se sustenta en
el seu sistema defensiu,
però que
no especula
El 30 d'octubre passat vaig dedicar unes quantes línies a Diego Simeone en aquest mateix espai. Titulava Un Menotti amb pell de Bilardo i volia dir, si fa no fa, que rere la cuirassa d'equip macarró que sempre ha acompanyat els equips de Bilardo –també de Simeone–, l'Atlético de Madrid tenia cert aroma de més refinat, de més Menotti. Segurament des d'aleshores hi ha hagut dies en què he pensat que era una estupidesa, perquè hi ha hagut partits en què l'Atlético ha estat un equip més barroer que cap altra cosa, però en una setmana en què el debat estilístic ha traspassat fronteres, sobretot amb el fracàs del Bayern contra el Real Madrid, crec que aquell titular no estava tan desenfocat.
Òbviament, no estic comparant el futbol de Simeone amb el de Guardiola, però sí que vull reivindicar d'alguna manera la tasca de l'argentí com alguna cosa més que pit i collons. Que l'Atlético de Madrid és un equip sustentat eminentment en la seva seguretat defensiva és molt evident. Que sempre que aconsegueix avançar-se fa un pas enrere per defensar el seu avantatge, també. Però també és de justícia fer el distintiu entre aquell que se sustenta en un entrellat defensiu fiable i aquell que es dedica a especular. I l'Atlético no especula, és un equip que va a buscar el que vol. A la seva manera, però no espera trobar-se els fruits, sinó que fa per recol·lectar-los. I aquesta, crec, ha estat la gran diferència entre l'equip de Simeone i el Chelsea en la semifinal de la Champions. Mourinho s'ha limitat a acumular efectius en defensa, a tancar espais i a plantejar segurament el partit més difícil possible per les seves característiques a l'Atlético. Però sempre amb una sensació que tota la resta quedava subjecte a una improvisació inquietant. Un córner, una falta lateral que poguessin rematar Terry o Cahill, una pilota rescatada del no res per Torres. I sempre sense cap risc.
Sense ser el Brasil del 70 ni el Barça de Guardiola, en canvi, l'Atlético ha demostrat que té sempre una varietat de recursos molt més treballats, ja sigui per la capacitat de Juanfran i Filipe Luis d'irrompre per sorpresa a l'espai, pels canvis d'orientació de Tiago i Gabi o per la seva varietat d'accions d'estratègia. Fins i tot la presència de Koke i Arda Turan de vegades imprimeix pinzellades de sofisticació en un equip eminentment guerrer.
I així durant tot l'any. Amb moments de menys lluïment, faltaria més, en què l'equip ha hagut de refugiar-se al voltant de la porteria de Thibout Courtois i confiar en el seu ofici i en el d'altres de molta més convicció, en què l'estat físic i mental ha permès una simbiosi de resultats i sensacions que ha reforçat totalment un equip que està a les portes d'una gesta de magnituds enormes en un context històric i planetari. Arsène Wenger, José Mourinho, Tata Martino, Clarence Seedorf... fa temps que situen aquest Atlético com un perfecte candidat a la Champions. El temps els ha donat la raó i qüestionar la seva vàlua com a equip per una mera qüestió estilística seria una manera vulgar, facilota, de desacreditar un equip extraordinàriament ben construït. A tots els nivells.