Derrota
No sé imaginar-me una manera més cruel de perdre que la del València l'altra nit contra el Sevilla. Semifinal europea. A casa. Véns d'un primer partit en què els donen per bo un gol en fora de joc. Perds dos a zero. Tant hi fa. El passat és passat i ara cal mirar endavant. Necessites fer dos gols aviat i, a partir d'aleshores, jugar amb el cap. Ho fas. Marques els dos gols ben aviat i esperes a fer el tercer quan ja sembla definitiu. El primer, amb sort; el segon, magnífic, bellíssim. El tercer, èpic, com toca i cal. I aleshores el partit s'allarga quatre minuts, l'àrbitre allarga el partit quatre minuts. No tres, ni dos ni un. Quatre justos. I en el darrer segon del quart minut afegit marquen ells. Un gol de cap. Tant a punt del xiulet final que ja no pots ni treure el baló de nou des del mig del camp. Encara que no calia. Ara n'hauries de fer dos, de gols. I et quedes sense final. Fora. Per un segon. Literalment.
El futbol és això i és així, per descomptat. Quan et passa una situació com aquesta a favor t'entra una gran eufòria que tots recordem durant anys, però quan et passa en contra et vols morir. És massa dur tot plegat. Massa corprenedor. Després de tant esforç? Les mans van a la boca i s'hi queden durant uns segons que semblen simplement eterns. Com pot ser? Però com pot ser?
I aleshores comencen les especulacions. Si no hi hagués hagut aquest canvi, o aquell altre. Si no s'haguera fet enrere l'equip en l'últim minut. Dissecciones la jugada del darrer gol. Un pas més endavant d'aquest, un marcatge més contundent contra aquell. Una falta, si calia. Una falta! Tot, excepte deixar que aquell gol entrara per l'escaire provocant un silenci sepulcral i aquestes cares de no saber ni que dir.