Macades i punts de sutura
o segueix mimant el més gran dels consentits
Un cop ja saps que el teu equip no hi té res a pelar, mirar-se de lluny les semifinals de la Champions té alguns beneficis. Fos per guardiolisme o per antimadridisme, una majoria culer esperava la victòria del Bayern. La superioritat del Madrid va caure com un xàfec sobtat, com si t'aboquessin una gerra de cervesa bavaresa a sobre sense poder tastar-ne ni una gota. Però després de la gerra glaçada bé que havíem de seguir pessigant la pizza i el vi d'aquell vespre extravagant. Passada la perplexitat, un resultat tan contundent no acceptava pal·liatius ni més preocupacions de les necessàries. Aquell vespre i després amb el Chelsea-Atlético vam poder mirar el futbol sense cap plus de patiment: observar futbol tal com és i prou.
La gesta de l'Atlético contra el Chelsea és una sorpresa fantàstica. M'és igual que la configuració de la final doni peu a les insuflacions patriòtiques de la capital d'Espanya. Me n'abstrec, res més. Si parlem de futbol és magnífic que quedi una escletxa per on s'escolin clubs que no poden comprar-ho tot, fets a còpia de macades i punts de sutura, clubs amb els quals ningú comptava però que a base de serietat, rigor i esforç s'han esquitllat entre els millors. Aquest és l'Atlético que lidera Simeone. Contra el Chelsea va presentar les seves credencials per batre el Madrid a Lisboa, amb un partit vistós i jugat de manera intel·ligent. Veient com desplega les ales l'Atlético quan té la pilota, convida a deixar enrere la superioritat moral que de vegades atorguem al futbol de toc. Fora del futbol de toc, per més que ens agradi i ens hagi delectat, hi ha món i aquest no necessàriament depèn de fer un futbol rocós, d'alta muntanya. La qualitat que atresoren immensos jugadors com Koke i Arda Turan ho certifica. Podem pensar que hi ha un canvi de paradigma: del verb refinat de Guardiola hem passat a l'apel·lació cholista dels ous dels jugadors. Però l'Atlético no és només això. A banda, no oblidem que el presumible futur entrenador del Barça, Luis Enrique (una opció ben sensata!), és l'encarnació d'un esforç que ara a can Barça es jutja més necessari que mai. Però tornant a l'Atlético, depèn de com vagin les coses, m'agradarà veure si la FIFA té la valentia de premiar un convidat inesperat en l'elit com Diego Costa, o segueix mimant el més gran dels consentits.
A l'inici de la temporada el tron europeu semblava que era per a Neymar, Bale i el totpoderós Bayern, cercapromeses al Borussia Dortmund, un cas similar al de l'Atlético. No només no han anat així les coses, sinó que, a més, ironies del destí, dos dels entrenadors que han protagonitzat les més grans batalles del futbol europeu en els últims anys (Guardiola i Mourinho) van acabar l'eliminatòria amb la mateixa cara impensable de pomes agres. L'una ens sabia greu, l'altra la saludàvem com una petita victòria. Hi ha encara un altre consol: passi el que passi a Lisboa, el Barça seguirà sent el millor equip del segle XXI.
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024