En un món en què mors i et ressusciten en 180 minuts, potser és molt demanar que predomini l'anàlisi freda l'hora d'afrontar els problemes i les decisions rellevants, però és el mínim exigible als dirigents de clubs de la magnitud del Barça, especialment quan s'han de prendre decisions que afecten el patrimoni més important del club, els futbolistes. Però és que, a més, és el compromís que van adquirir davant les desenes de milers de socis que els van votar en les darreres eleccions. Els anomenats tribuneros es poden permetre el luxe de jugar a cromos i fer el seu àlbum somiat a 40 o més milions la peça. Com qualsevol altre soci. Només faltaria. Els seus errors no els paga ningú. Però amb els directius no passa el mateix. Els seus errors els paga l'equip, els paguen els socis i els paga el club. Això, que és una obvietat des dels temps de l'infaust Joan Gaspart, va deixar de ser-ho el dia que Sandro Rosell va aterrar al club, i entre els seus successors sembla que n'hi ha que volen seguir el seu exemple. Es veuen més llestos i capacitats que l'amic Joan, per triar, remenar i fitxar, però no poden estar més equivocats. Si el Barça és avui un club de primera línia és justament perquè encarrega les feines importants a la gent que en sap més que els altres, als professionals, tant se val si parlem de números, de lleis, de màrqueting, de comunicació o de futbol. Amb lliga o sense lliga, el Barça està en un moment especialment delicat i transcendent. S'ha de renovar a fons per iniciar una nova etapa. Si encerta, la transició serà curta i els fruits arribaran aviat. Si s'equivoca, hi haurà conseqüències esportives, econòmiques i socials. La junta directiva hi és per validar el diagnòstic dels tècnics, definir els límits de l'operació i controlar-ne l'execució. Per definir les necessitats de l'equip, la idoneïtat futbolística i la relació qualitat-preu els competents són el director tècnic que ells van nomenar i l'entrenador que contractin. Si Bartomeu és capaç d'imposar aquest criteri tindrà més números per encertar.