El que va dir Busquets

Resulta indig­nant la dei­xa­desa en tots els nivells amb la qual fa tota la sen­sació que el Barça afronta aquest final de curs. Ens res­sus­ci­ten i a nosal­tres sem­bla que ens faci peresa. Senyors: una enso­pe­gada més dels nos­tres moles­tos veïns del sud i tor­na­rem a depen­dre de nosal­tres matei­xos per gua­nyar la lliga! Sem­bla increïble! Tan increïble com veure Zubi­zar­reta reu­nint-se amb Luis Enri­que davant les càmeres de tele­visió... Es pot ser més matus­ser? En qui­nes mans estem!

I això que, arri­bats a aquest punt, ja no cons­ti­tui­ria cap sor­presa monu­men­tal –si els àrbi­tres no acu­dei­xen al res­cat– que el Madrid enso­pegués a Valla­do­lid aquest ves­pre –amb l'equip local jugant-se el des­cens– o a Vigo diu­menge con­tra el Celta del nos­tre pro­per entre­na­dor. Però que aquest Barça, que sem­bla que ha dimi­tit de tot, com van dei­xar clar els matei­xos juga­dors amb les seves decla­ra­ci­ons després del penós empat con­tra el Getafe i amb el seu entre­na­dor al cap­da­vant (un home honest, però abso­lu­ta­ment superat i amb unes ganes indis­si­mu­la­bles de tocar el dos), esti­gui en dis­po­sició de fer el que des de fa uns quants par­tits no ha estat capaç, això que els ana­lis­tes en diuen com­pe­tir, és el que sem­bla més impro­ba­ble, a dia d'avui.

De tot el que es va dir després que Lafita ens marqués un gol que aver­go­nyi­ria un equip d'infan­tils, em van cri­dar pro­fun­da­ment l'atenció les parau­les de Ser­gio Bus­quets (que, sigui dit de pas­sada, amb Piqué, Ini­esta i –per des­comp­tat– Messi, hau­rien de ser al meu modest parer els únics into­ca­bles –per edat i capa­ci­tats– i la columna ver­te­bral del nou equip): “Hem comès errors que no són pro­pis de pro­fes­si­o­nals.” Són duríssi­mes i dela­ten l'estat de les coses.

De cara al par­tit d'Elx tor­na­rem a fer càbales: que si posar Cesc ja d'entrada, que si sor­tir amb els qua­tre cre­a­tius o si apos­tar per un joc més directe...; en fi, el bla, bla, bla que ens ha ocu­pat durant tota la cam­pa­nya. Fran­ca­ment, a l'hora de deci­dir els onze que han de defen­sar l'escut al Baix Vina­lopó, se m'acut el que, segons explica la lle­genda, va fer en una ocasió l'entre­na­dor d'un equip modest que es jugava el des­cens de cate­go­ria en l'últim par­tit del cam­pi­o­nat. En el moment de can­tar l'ali­ne­ació, l'home va mirar els ulls a cadas­cun dels setze o dis­set juga­dors que esta­ven asse­guts, amb el cap cot, al seu vol­tant al ves­ti­dor: “Senyors, qui de vostès esti­gui dis­po­sat a dei­xar-se la pell per gua­nyar aquest par­tit que s'aixe­qui; però pen­sin-s'ho bé abans de moure el cul, perquè sobre qui avui no es jugui la cama en cada jugada, li caurà damunt tota la meva ira.” Es veu que l'home feia por. S'explica, que entre els onze que es van aixe­car, i que van jugar, n'hi havia que no eren dels més capaços. El par­tit va ser dramàtic i en des­co­nec el resul­tat; aquell equip pot­ser va gua­nyar o pot­ser va per­dre, però la història s'acaba així: “Senyors, avui vostès s'han com­por­tat com pro­fes­si­o­nals autèntics; i no tinc res més a dir.” Doncs, això mateix.