Era tre­men­da­ment agra­da­ble córrer allà, en aque­lla con­cu­piscència tumul­tu­osa d'afi­ci­o­nats pas­si­o­nals i desen­fre­nats. Un dia, no feia tant, ell havia desen­dreçat el món amb la seva mateixa fúria, la de la mare que flaira el perill acos­tant-se a la cade­llada verge. Com ho feien ells, omplint cada any Jerez con­vençuts que no hi havia demà. Els veia i tor­nava a la seva joven­tut quasi sil­ves­tre, quan va con­que­rir el moto­ci­clisme de velo­ci­tat al mateix temps que, encara amb més rapi­desa, ena­mo­rava amb la infal·libi­li­tat d'un som­riure des­ar­mant que es con­cen­trava en la mirada. Com ara ho feia un altre, sabia i es deia, mirant l'etern retorn de biaix i amb com­pli­ci­tat.

Jerez li agra­dava i amb el con­ven­ci­ment del campió que no vol mar­xar de tor­nada, aquell diu­menge havia esco­llit un pneumàtic més dur per calçar la seva moto del davant. Ell ho posa­ria tot de la seva part en les pri­me­res vol­tes: mans, cos i cap, i quan els altres esbu­fe­gues­sin seria el pneumàtic el que li dona­ria la raó.

I així va anar, amb algu­nes ten­si­ons en els dos pri­mers girs, tiban­tors pròpies del moment: no només ell, tot­hom estava en guàrdia, amb els batecs del cor mal­dant per esca­par. Però ja era un gat vell. El més vell de la gra­e­lla, el que les ha vis­tes totes i n'ha ima­gi­na­des més. I va saber qua­drar-los a tots, al seu com­pany d'equip i també al rival de l'equip rival, que el per­se­guien de prop. Tots dos, a diferència del que havia deci­dit ell, calçant una goma més tova al davant. Els man­te­nia a rat­lla amb la moto i la volun­tat ali­ne­a­des en una mateixa per­pen­di­cu­lar. Dos en un, de manera con­for­ta­ble, amb un pilo­tatge fàcil. Com en els vells temps, quan tot cre­mava i tot era sal­vatge com el sol i els afi­ci­o­nats de Jerez.

Així va cau­te­rit­zar vol­tes fins que va pas­sar pel cos­tat del mur a tota velo­ci­tat, quan en fal­ta­ven només sis. A diferència del que havia succeït fins a aquell moment, qui el per­se­guia ara era el rival de l'equip rival que un dia també havia estat el seu equip. Ho va assi­mi­lar i jugant amb la irrisòria amplada del traçat, fre­nant fort al parell de punts on creia que el podria superar, va con­ser­var la posició. La segona posició, la millor de les posi­ci­ons pos­si­bles, l'única que des d'un punt de vista de sen­sata rea­li­tat era al seu abast. Al seu i al de tot pilot que no es digués Marc Márquez.

Perquè, sabia i es deia, si et dius Marc i el teu cognom és Márquez, gua­nyes. És una equació infal·lible, pura i àrida. Matemàtica en movi­ment: Marc + Márquez = tri­omf. Ell, que també s'havia rebel·lat con­tra l'ordre gra­vi­tant com ho estava fent ara el de Cer­vera, ho sabia bé, tot això. Al 93, com a ell un dia no feia tant, se'l podia moles­tar una mica. Un parell de vol­tes o tres o cinc o set i poca cosa més. Inten­ta­ves fre­nar-lo, posar-lo nerviós, però era amb tanta vehemència i inu­ti­li­tat com quan posa­ves tan­ques al mar i et deies, intrèpid i pur, que alte­ra­ries l'irre­pri­mi­ble alè de les ona­des. Aquesta era ara la seva vul­ga­ri­tat ine­lu­di­ble: aca­bar en un dels dos llocs res­tants al podi.

La seva rea­li­tat segada, la de seu com­pany d'equip, la del rival de l'equip rival i la de qual­se­vol altre, pilots que un dia, un any o qui sap si en una altra vida van ser extra­or­di­na­ris i que ara des­pre­nien l'aura cadavèrica del con­dem­nat. Una rea­li­tat impo­sada i supor­tada només pel feliç ampu­ta­dor, per l'únic que podia gua­nyar. I per ell, gat vell i tip i amb un som­riure còmplice, que un dia no feia tant també havia infec­tat la gra­e­lla amb el virus de la insu­por­ta­ble insubs­tan­ci­a­li­tat del con­dem­nat a ser segon.