La setmana vinent farà 35 anys d'aquella llegendària final de la recopa a Basilea. Aquell dia no va passar desapercebut per a les persones alienes al fenomen català –no sé com més anomenar-lo– que entre els 30.000 barcelonistes que van envair pacíficament, això sempre ho hem tingut, la ciutat de la confederació helvètica no s'hi va veure ni una bandera espanyola, tot i la lògica confusió entre la quadribarrada i la rojigualada entre aquells que intentaven comprendre què estava passant exactament. Al Barça i en l'esport català en general –deixant de banda certs grupuscles falangistes– la senyera sempre ha estat un símbol d'identitat dels clubs del país. Per motius polítics que no cal que exposem, a la senyera s'hi ha afegit últimament l'estelada amb tota normalitat. Els aficionats dels grans equips espanyols també onegen al vent les seves banderes nacionals (i alguna altra amb ocells rapinyaires) en contraposició a la nostra. És una manera com qualsevol altra de donar un caire internacional als duels entre equips catalans i bascos, entre catalans i espanyols i entre bascos i espanyols.

No cal dir que la presència de la senyera s'ha vist sempre amb incomoditat notòria a Espanya i en l'unionisme nostrat, però això de l'estelada ja es veu com una imposició insofrible, com una agressió gairebé de caire militar, sobretot perquè molts ajuntaments també la pengen amb tota llibertat com una eina de reivindicació nacional. Això ha rebentat la paciència de la molt liberal María Llanos de Luna (el nom fa la cosa) i del ministre que condecora verges, Jorge Fernández Díaz, que volen reinstal·lar l'ensenya espanyola a totes les institucions públiques catalanes, a banda de fer prohibir l'estelada en els espectacles esportius perquè “genera violència”. Ja s'ha vist la mà d'hòsties que hi ha cada jornada al Camp Nou.

Des de temps immemorials, sempre que la Guàrdia Civil preguntava per la bandera espanyola als ajuntaments catalans, la resposta era la mateixa: “Está en la lavanderia.” Ara el PP, amb la connivència de la seva justícia, vol que el seu drap oficial, net i polit, s'exhibeixi per llei (i per collons, hi afegiria) en totes les institucions oficials. Les imatges de l'estelada que l'Ajuntament de Bellcaire va penjar a mitja asta quan va morir Tito Vilanova van caure com una plaga d'hemorroides a Madrid i en alguns centres de poder de Barcelona. Alguns van convertir una escena de dol oficial i públic de tot un poble en un escarni insofrible, com si una creu satànica de cinc puntes s'alcés davant seu amb impunitat. Amb aquella torre romànica de fons, la sensació de conspiració maligna era intolerable.

La visió del govern espanyol i dels seus portaveus –el 95% d'articulistes dels mitjans editats a Madrid– és que l'estelada, a banda de ser corrupta i fètida, només representa una part de la població i divideix la societat. Però ells, perquè ens ho recorden cada dia, haurien de ser els primers a admetre que la democràcia consisteix que uns guanyen i els altres perden. I si no els agraden les banderes d'un poble –ja siguin estelades, republicanes o internacionalistes– que es presentin a les eleccions, que guanyin i que l'endemà les despengin.