L'exèrcit de l'estel

La set­mana vinent farà 35 anys d'aque­lla lle­gendària final de la recopa a Basi­lea. Aquell dia no va pas­sar des­a­per­ce­but per a les per­so­nes ali­e­nes al feno­men català –no sé com més ano­me­nar-lo– que entre els 30.000 bar­ce­lo­nis­tes que van envair pacífica­ment, això sem­pre ho hem tin­gut, la ciu­tat de la con­fe­de­ració helvètica no s'hi va veure ni una ban­dera espa­nyola, tot i la lògica con­fusió entre la qua­dri­bar­rada i la roji­gua­lada entre aquells que inten­ta­ven com­pren­dre què estava pas­sant exac­ta­ment. Al Barça i en l'esport català en gene­ral –dei­xant de banda certs gru­pus­cles falan­gis­tes– la senyera sem­pre ha estat un símbol d'iden­ti­tat dels clubs del país. Per motius polítics que no cal que expo­sem, a la senyera s'hi ha afe­git últi­ma­ment l'este­lada amb tota nor­ma­li­tat. Els afi­ci­o­nats dels grans equips espa­nyols també one­gen al vent les seves ban­de­res naci­o­nals (i alguna altra amb ocells rapi­nyai­res) en con­tra­po­sició a la nos­tra. És una manera com qual­se­vol altra de donar un caire inter­na­ci­o­nal als duels entre equips cata­lans i bas­cos, entre cata­lans i espa­nyols i entre bas­cos i espa­nyols.

No cal dir que la presència de la senyera s'ha vist sem­pre amb inco­mo­di­tat notòria a Espa­nya i en l'uni­o­nisme nos­trat, però això de l'este­lada ja es veu com una impo­sició inso­fri­ble, com una agressió gai­rebé de caire mili­tar, sobre­tot perquè molts ajun­ta­ments també la pen­gen amb tota lli­ber­tat com una eina de rei­vin­di­cació naci­o­nal. Això ha reben­tat la paciència de la molt libe­ral María Lla­nos de Luna (el nom fa la cosa) i del minis­tre que con­de­cora ver­ges, Jorge Fernández Díaz, que volen reins­tal·lar l'ense­nya espa­nyola a totes les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques cata­la­nes, a banda de fer pro­hi­bir l'este­lada en els espec­ta­cles espor­tius perquè “genera violència”. Ja s'ha vist la mà d'hòsties que hi ha cada jor­nada al Camp Nou.

Des de temps imme­mo­ri­als, sem­pre que la Guàrdia Civil pre­gun­tava per la ban­dera espa­nyola als ajun­ta­ments cata­lans, la res­posta era la mateixa: “Está en la lavan­de­ria.” Ara el PP, amb la con­nivència de la seva justícia, vol que el seu drap ofi­cial, net i polit, s'exhi­beixi per llei (i per collons, hi afe­gi­ria) en totes les ins­ti­tu­ci­ons ofi­ci­als. Les imat­ges de l'este­lada que l'Ajun­ta­ment de Bell­caire va pen­jar a mitja asta quan va morir Tito Vila­nova van caure com una plaga d'hemor­roi­des a Madrid i en alguns cen­tres de poder de Bar­ce­lona. Alguns van con­ver­tir una escena de dol ofi­cial i públic de tot un poble en un escarni inso­fri­ble, com si una creu satànica de cinc pun­tes s'alcés davant seu amb impu­ni­tat. Amb aque­lla torre romànica de fons, la sen­sació de cons­pi­ració maligna era into­le­ra­ble.

La visió del govern espa­nyol i dels seus por­ta­veus –el 95% d'arti­cu­lis­tes dels mit­jans edi­tats a Madrid– és que l'este­lada, a banda de ser cor­rupta i fètida, només repre­senta una part de la població i divi­deix la soci­e­tat. Però ells, perquè ens ho recor­den cada dia, hau­rien de ser els pri­mers a adme­tre que la democràcia con­sis­teix que uns gua­nyen i els altres per­den. I si no els agra­den les ban­de­res d'un poble –ja siguin este­la­des, repu­bli­ca­nes o inter­na­ci­o­na­lis­tes– que es pre­sen­tin a les elec­ci­ons, que gua­nyin i que l'endemà les des­pen­gin.