El gran somriure

Això no és cap ficció. Allà hi havia Ney­mar, a la ciu­tat espor­tiva del Barça, ahir, ja dut­xat, quiet, tran­quil, curi­o­sa­ment sense gorra, com espe­rant... El bra­si­ler és aire fresc, il·lusió, l'ídol dels nens. No ha fet un bon any, però té màgia. Segur que el farà el que ve. Ben a prop, a la can­to­nada però tapant-se la cara de ver­go­nya, s'ama­gava un nen sorprès de viure aquell moment mera­vellós. Era un somni fet rea­li­tat, però era massa magnífic per estar vivint-lo de veri­tat. Ell al cos­tat de Ney­mar.

Men­tres­tant, el Barça, aquest Barça, just havia aca­bat d'entre­nar-se. El dia abans va fer una cos­te­llada i avui té festa. Entre­mig, sopar de comiat d'alguna peça impor­tant que marxa de can Barça. Alves anava a bus­car el seu cotxe amb una camisa de colors i Song ves­tia ber­mu­des i botes. I Pedro i Ser­gio, amb texans i samar­reta. Sofis­ti­cació i sen­zi­llesa. Per allà pas­sava Hristo Stòitxkov, lle­genda culer, l'home més opti­mista del món, per fer fei­nes per a Uni­visión TV, amb seu a Miami, que és on tre­ba­lla ara. Quasi res: tres entre­vis­tes a Messi, Xavi i Ini­esta en un no res i com no podia ser d'una altra manera, adre­na­lina pura per als tres cracs! Messi, per cert, estava molt con­tent després d'haver cer­ti­fi­cat la seva con­tinuïtat en una millora de con­tracte amb massa joc sub­ter­rani. Tin­drem temps de par­lar-ne. Altres com­panys no estan tan feliços. Ale­xis, Cesc, Song, Pinto, Alves, Tello, Jonat­han dos San­tos, Oier... fins i tot Masc­he­rano sur­ten a massa llis­tes de bai­xes. I no els ve de gust. I el Tata. No ens obli­dem del Tata. Ell mar­xarà segur, però pot­ser ell sí que en té ganes. Zubi­zar­reta, men­tres­tant, va fent el que pot. Mai a la vida havia tin­gut tanta res­pon­sa­bi­li­tat. El pro­jecte és impe­rial i la junta direc­tiva (o la majo­ria dels seus mem­bres, per ser més exac­tes) l'ha fet capità gene­ral de les ope­ra­ci­ons. S'hi juga el cap. I Luis Enri­que mirarà de pro­te­gir-lo. Amb dis­creció o sense, en soli­tari o amb càmeres per tot arreu, ja veu­rem, la qüestió és que l'estiu serà frenètic.

Tots ells saben que la tem­po­rada no ha estat bona, però ara tot tant se val. Ni la cos­te­llada, ni el sopar de comiat, ni el dia de festa, ni el nou con­tracte de Messi, ni el gat amb botes Song, ni les abraçades i bro­mes de Stòitxkov amb els tres cracs del Bar­ce­lona, ni l'adéu de Mar­tino, ni Zubi­zar­reta per­se­guit fins i tot per l'Ins­pec­tor Gad­get. Tot és petit al cos­tat de la segona opor­tu­ni­tat que el destí els ha ofert a tots ple­gats de gua­nyar una lliga increïble. Després de l'empat a 2 con­tra el Getafe de dis­sabte pas­sat Mar­tino i Xavi, sobre­tot ells dos, van anun­ciar el final de tem­po­rada i de cicle. Això tam­poc no els ho tin­drem en compte perquè el peri­o­disme de manera unànime i, per­me­teu-me, la majo­ria de l'afició culer, també van donar l'any per tan­cat. Tant se val. L'Elx i l'Atlético de Madrid a mort i després, ja en par­la­rem. I avi­sem, hi ha mol­tes coses a dir.

Tor­nem al prin­cipi. Allà, ahir, a la ciu­tat espor­tiva Joan Gam­per, el nen emba­da­lit per Ney­mar, ama­gat i ver­gonyós, va sor­tir de la can­to­nada i es va acos­tar al crac. Va apro­fi­tar la seva segona opor­tu­ni­tat, es va fer una foto i va rebre una valu­osa sig­na­tura del fut­bo­lista bra­si­ler. Ja veuràs quan ho ense­nyi als seus amics! I va riure molt, il·lusi­o­nat, amb el seu somni fet rea­li­tat.I Ney­mar també va riure. És l'afició i el juga­dor. És la història de la tem­po­rada 2013/14. No poden fallar. És l'opció d'aca­bar la feina amb un sor­pre­nent gran som­riure.

Com el que farem d'aquí a qua­tre dies. Lli­ber­tat a la vista. Inde­pendència pro­pera. No podem fallar. Tenim pressa.