Al Xaluca de Maadid hi ha un auditori en el qual l'organització de la Titan Desert by Garmin fa l'entrega de premis. Tenen el seu encant, aquests cerimonials, tot i que tendeixen a allargar-se, i més encara en una prova amb tants compromisos. Però cap al final, i després d'haver intervingut altres vegades, Joan Porcar –creador d'RPM, organitzador de la Titan i de la marató de Barcelona, per citar les que tinc en el currículum– va fer una exposició en la qual es posicionava mitjançant l'equip que du al darrere com un dels impulsors de la revolució silenciosa amb la qual pretén canviar la societat. I sí, crec que té raó. Es referia a la quantitat d'hores, esforços i recursos de tota mena que tantes persones destinen al llarg de mesos per, només, ser a una línia de sortida.

Després vas a fer la cervesa de la victòria amb algunes de les més de 500 persones amb les quals has conviscut, dormit i fins i tot anat al lavabo durant una setmana. I, l'endemà, després de dormir malament en el pitjor llit de l'habitació –és el que té ser l'últim a arribar, precisament aquell dia...– i a causa també de les ferides de la cama, hi comences a donar voltes. També en silenci, al bus direcció Errachidia. En un de semblant un any abans m'havia plantejat córrer la cursa, després d'haver-la seguit en els cotxes de la premsa. Igual com dos anys i mig abans m'havia plantejat debutar en la marató, amb una sola mitja a les cames.

També en silenci et reben a casa, pel que fa a la teva posició final en la classificació. Arribes masegat, conscient que has perdut molts llocs i dies després t'adones que s'han posat d'acord per no demanar-t'ho –la primera impressió que els vaig fer arribar era nefasta–, que el que compta és acabar... També són ells els que en silenci veien que trigava massa, entre el CP2 i el CP3. Tranquils, vaig millorar un lloc respecte a la posició al final del primer dia. Ostres molt bé, no? Silenci. En queden tantes, de línies de sortida...