Ha passat un any, i a Manresa tot continua igual. Mentre La Bruixa d'Or transita per la Lliga Endesa com una ànima en pena –són comptats els minuts de competitivitat en les últimes setmanes–, mira de reüll el play-off a LEB Or en espera que torni a haver-hi sort i li arribi la salvació als despatxos per l'absència de viabilitat econòmica dels equips que es guanyen el dret a pujar a la pista.

Sona ridícul que un equip que tan sols ha pogut guanyar tretze partits en dos anys –i no fa l'efecte que pugui ampliar la nòmina de triomfs en les dues jornades que falten, a València i contra l'Iberostar al Nou Congost– pugui continuar any rere any en la competició, però la normativa és estricta i diàfana en aquest sentit. Res a dir-hi. En tot cas, el que preocupa és quina direcció pensa agafar el nucli de poder del club, executiva i directiva, a l'hora d'enfocar el curs vinent. Dependrà de la categoria on jugui, lògicament, però el cop de timó fet a principis d'abril amb el relleu a la banqueta –sorprenent pel moment escollit i per la filosofia del club, pacient com havia demostrat el curs anterior amb Ponsarnau– ha quedat lluny de tenir els efectes desitjats. Pere Romero, manresà de naixement, va arribar per refrescar el vestidor de la mala dinàmica, i els del Bages, no només no han guanyat, sinó que la seva fragilitat defensiva s'ha accentuat: de 82,9 punts els 26 primers partits a 94,3 els darrers sis. Més enllà de certificar la plaça de descens de manera matemàtica, al Nou Congost han tornat els xiulets i, fins i tot, alguna pancarta contra la gestió de la directiva. Un ambient enrarit que no és nou en el present curs. Ja havia aparegut després de la desfeta contra l'Estudiantes, per bé que el cessament de Borja Comenge ho va mitigar. Ara, però, la situació encara és pitjor. Josep Vives i el seu consell no només s'han jugat l'última carta –no cal oblidar que, conjuntament amb la direcció esportiva, es va optar per fer canvis en la plantilla a mig curs–, sinó que tampoc tenen cap visible per al projecte esportiu. Comenge, preparador de projecció i amb contracte fins al 2016, ho hauria pogut ser. I la sensació que transmet l'elecció de Pere Romero és d'interinitat. Si realment s'hi confiés per al futur, independentment de la categoria on actués l'equip, se li hauria fet algun gest públic. I no ha estat així.

Amb l'estrella desertant –Monroe va decidir la setmana passada que la seva temporada ja havia acabat–, problemes de lesions i peces buides de confiança, el que vol el club és que la fase regular s'acabi, perquè cada partit és un calvari. Llavors, serà l'hora de posar les cartes sobre la taula i analitzar la situació amb la perspectiva necessària. Però des de tots els punts de vista. I això inclou també l'afició. És molt fàcil anar al Nou Congost i, enmig de la frustració per haver acumulat derrotes i haver perdut l'estigma de pista calenta i dura d'esgarrapar-hi victòries, treure pancartes i demanar dimissions. Però, la reflexió que s'ha de fer sempre en aquest punt és pensar si hi ha una base sòlida al darrere. I tinc dubtes raonables que hi pugui haver alternativa a Vives. O algun valent voldrà agafar les regnes d'un club que viu constantment en situació límit i amb més de tres milions d'euros de deute, a banda dels endarreriments d'aquest curs?

Per tant, és tan imprescindible que l'aficionat assumeixi que la realitat del club és molt diferent d'anys enrere com que La Bruixa d'Or clavi les apostes que obligatòriament ha de fer per les seves limitacions econòmiques. Com Justin Doellman en el curs 2011/12. Si alguns d'ells no responen i s'arrossega alguna rèmora del passat –contractes d'Asselin o Àlex Hernández, molt per sobre del seu rol–, el destí d'aquest còctel està més que escrit. Encara que el tècnic fos Phil Jackson.