Que en fa, de dies, que a can Barça s'hauria d'haver posat en marxa l'operació renovació. Els que manen, però, no es van atrevir a fer-ho. No sabien com fer-ho ni com afrontar –en cas que haguessin començat a llicenciar veterans i promeses que no són tal– les envestides de la legió de fariseus que s'haurien esquinçat les vestidures davant l'ultratge a les vaques sagrades que tenim al vestidor.

El que s'havia de fer no es va fer. Ben al contrari, es va optar per llargues i fabuloses renovacions, fins i tot a jugadors que ja havien esgotat el dipòsit de reserva. En canvi, es va optar per una única contractació, enlluernadora d'entrada. L'inici de la temporada ha anat retratant l'aposta conservadora del club. El fitxatge ha estat un despropòsit colossal, si més no la seva gestió. El president electe ha sortit per la porta del darrere, tant, que s'ha fet fonedís.

L'herència, però, és ben visible, algú duia els pantalons cagats. El tuf més que intuir-se, s'ensuma. Hisenda (sempre amb ganes de tocar el que no sona a Catalunya) ens busca les pessigolles i preventivament ja hem pagat el que no està escrit sense acabar d'entendre encara per quants conceptes ha sucat el progenitor de la nostra rutilant estrella.

I ens han fet passar vergonya; a la llotja, davant el cúmul de despropòsits, i també als mateixos camps on ens estavellàvem durant els pitjors anys del nuñisme. La degradació ha estat inexorable. Ens hem desfet de virtuosos com Touré Yaya (almenys per un preu raonable) i hem fet fitxatges mediocres com el de Song, que no està ni per jugar de titular al Barça B. Absorts amb el planter, enamorats de la nostra exemplar Masia, ens hem cregut que tots els jugadors que venien del B eren estrelles mundials. I sí, alguns dels nois són prou complets. Però dels darrers, gairebé cap ha demostrat que sigui un jugador excepcional. Per destacar al Granada o al Valladolid, potser sí. Però per fer aspirar el Barça a recuperar l'hegemonia mundial, ni de broma. En defensa d'alguns d'ells, també cal reconèixer que no han tingut cap mena de continuïtat i que no són pas els responsables de res.

Que vingui Luis Enrique, doncs, potser sí, home de caràcter i d'entranyable record. Que no ha guanyat res com a entrenador també és cert, tot i que no és menys cert que Guardiola (per cert, ridícul espantós contra el Madrid) tampoc havia guanyat res quan Laporta s'hi va jugar el tot pel tot i el va fer entrenador del primer equip. Laporta, però, tenia xamba. I l'actual junta sembla que ha trepitjat merda. Tant de bo, en aquesta ocasió, sigui de porta de teatre.

Ara, assenyalar el dissortat Tata, que ha fet el que ha pogut, com el responsable, fer-lo l'ase dels cops, és impropi de gent honesta, un recurs de covards, d'entabanadors professionals.