San Antonio
la competitivitat no és només una qüestió d'edat
Començo a preocupar-me, per dir-ho suaument, per la comprensió tàcita que genera entre molts aficionats el final de cicle –odio aquesta expressió i no la tornaré a repetir en els propers mil anys– a can Barça. La degeneració esportiva, tàctica i física de l'equip es veu com un mal inevitable per al grup de jugadors més brillant de la història del club. On està escrit que un equip campió perdi amb els anys la fam de victòria, s'aboni a la pròpia complaença i caigui en una rutina decreixent? No poden els jugadors rebel·lar-se contra aquesta nefasta teoria que fa que ni tan sols un títol de lliga en la darrera jornada generi un entusiasme unànime?
El que falta en aquest vestidor és una cultura de treball, no sé si dir-ne de l'esforç, que provoqui en tots els seguidors una empatia instantània que vagi més enllà dels resultats concrets i fins i tot de l'encert de cara a porteria o de la puresa de l'estil. Em referiré a un exemple que els entrenadors o responsables esportius de qualsevol club professional haurien de tenir com a referència modèlica: els San Antonio Spurs, que estan lluitant en aquests moments per guanyar el seu cinquè Anell.
La particularitat d'aquesta franquícia és que, agafeu-vos, ha jugat el play-off pel títol les últimes disset temporades, just quan Tim Duncan va arribar a l'equip. Duncan té ara 38 anys i no tan sols és titular indiscutible, sinó que és un jugador determinant en la lliga, un exemple de longevitat esportiva que hauria de ser matèria d'estudi entre els experts. Duncan, Parker (31 anys) i Ginóbili (36) formen un trio equivalent al de Messi, Xavi i Iniesta al Camp Nou. Entre els tres, però, sumen 105 anys, pels 91 de les tres grans figures del Barça.
Cada temporada els analistes diuen que ha arribat l'hora final de San Antonio. I sempre s'equivoquen. Una part del mèrit és del veteraníssim entrenador, Greg Popovich (65 anys), que sempre troba una manera o una altra de motivar els seus jugadors. Es fan canvis subtils a la plantilla que mantenen la il·lusió dels jugadors i els aficionats, que viuen una vertadera història d'amor amb aquest equip. Durant els últims disset anys, mentre Duncan i Popovich han exercit de fars morals a l'AT&T Arena, l'equip no només ha guanyat quatre títols contra equips amb millors individualitats, sinó que ha quedat campió de conferència cinc vegades i de divisió, onze. La temporada passada va tenir el peu al coll als Heat, en què tots els jugadors són d'una altra galàxia.
Tot i que els seguidors dels Lakers sempre hem renegat dels Spurs pel seu joc estratègic i defensiu –molt allunyat del comercial show time– ara ens hem de rendir a l'evidència. Un altre dels secrets de Popovich és el seu profund respecte pel bàsquet internacional i pels jugadors formats a Europa. Els vol, sobretot, que no arribin amb els fums pujats. Entén, i fa bé, que el joc d'equip està per sobre de conceptes individuals, tot i que molts dels seus jugadors tenen un talent descomunal. A l'exemple de Parker i Ginóbili, aquest any s'hi ha d'afegir el de Splitter (Brasil) i Belinelli (Itàlia).
Els San Antonio no han fet mai cap revolució com la que s'exigeix al Barça. No els ha calgut.