Avui toca sometent

Demà ja en par­la­rem, però avui toca some­tent; a pesar de la seva tra­dició tan ser­vi­cial amb l'oli­gar­quia i tan traïdora, final­ment, al país i a les per­so­nes que l'habi­ten, i mal­grat que, al cap i a la fi, la copa d'avui només la vul­guem per posar en una vitrina. Avui toca some­tent perquè el tro­feu, l'any vinent o bé serà l'última copa de la lliga espa­nyola o bé cons­ti­tuirà la pri­mera que ens lliga d'una manera defi­ni­tiva amb Espa­nya.

No ens enga­nyem; el pas ja està fet i ja no hi ha retorn pos­si­ble: el “Més que un club” és mort i avui al Camp Nou només hi haurà el record d'allò que suplia. És per a aquest record que avui, per dar­rer cop, el batec del cor con­grega el país a l'urna vella d'un sen­ti­ment que no podia expres­sar-se.

Tot crida a some­tent: un equip de somni que se'n va, un estadi que s'enruna, una ins­ti­tució llançada al comerç glo­bal i una ciu­ta­da­nia farta de sucur­sals ino­pe­rants i de suc­ce­da­nis que ens abo­quen a una anorèxia col·lec­tiva.

Diguem-ho clar: no ens interessa la lliga. Ens molesta no poder-nos aco­mi­a­dar d'aquest drama sense la sen­sació de dur estam­pida al cul la guitza que ens vol ester­ros­sar com una Ven­ta­focs arre­bos­sant-nos amb la cen­dra; ens interessa la copa, el símbol de la victòria que ens fa lliu­res.

Avui toca some­tent i esgar­ga­me­llar-nos per tots els qui cri­da­ven “Visca el Barça” perquè no podien cri­dar “Visca Cata­lu­nya”, i avui toca some­tent perquè la roda de la For­tuna ens ha dut la copa a casa quan tornàvem a pen­sar que dúiem la desgràcia a sobre i sortíem d'un miratge. Sí, avui toca some­tent perquè fins i tot el vot cap­tiu de la demagògia i una gestió nefasta no ha pogut atu­rar la inèrcia d'una escola que par­teix del con­ven­ci­ment que el somni que supera les estre­lles surt de l'emoció que forja el pal de les senye­res.

De nord a sud i de tri­buna a arran de gespa, avui toca, sí i sí, el clam unànime d'una claca immensa.