La lliga, en un partit

El títol és just, ha estat gua­nyat meres­cu­da­ment i l'han de cele­brar. Se l'ha endut l'Atlético de Madrid, però l'afir­mació hau­ria estat igual­ment vàlida per al Barça si hagués pujat al mar­ca­dor el gol anul·lat a Messi o si Pinto hagués mar­cat quan va anar a rema­tar el dar­rer córner en el temps afe­git. La lliga, un cam­pi­o­nat de 38 jor­na­des, el de la regu­la­ri­tat, nor­mal­ment es gua­nya de forma meres­cuda i la vara de mesu­rar la justícia són els punts, els gols a favor i els gols en con­tra. Els resul­tats. La inten­si­tat de la cele­bració ja depèn de les cir­cumstàncies. El pri­mer que cal fer, doncs, és feli­ci­tar l'Atlético de Madrid, com ho van fer molt espor­ti­va­ment les gai­rebé 100.000 per­so­nes que omplien el Camp Nou, aplau­dint l'equip del Cholo Sime­one, després d'ani­mar els seus de forma exem­plar. Ara, de la mateixa manera que les lli­gues es gua­nyen per mèrits pro­pis, quan es per­den també és meres­cu­da­ment. I en el Barça, si ens refe­rim als últims vint-i-cinc anys, no gua­nyar una lliga és per­dre-la. Abans era una altra història. Ahir, per tant, es va per­dre una lliga de la manera més dolo­rosa, més trista: davant de la pròpia afició i havent tin­gut la pos­si­bi­li­tat de gua­nyar-la.

Després del pri­mer par­tit d'aquesta tem­po­rada al Camp Nou, l'entre­na­dor del Lle­vant, Joaquín Caparrós, ocur­rent, va dir aque­lla frase que sem­blava que havia de fer for­tuna. “Ja hem sor­tit del den­tista. Que passi el següent.” Els valen­ci­ans van encai­xar un 7-0 i l'endemà tots parlàvem de les excel·lències d'un equip que sem­blava recu­pe­rar els millors argu­ments de temps ante­ri­ors. Aquells argu­ments han anat apa­rei­xent esca­dus­se­ra­ment i des­a­pa­rei­xent més sovint del que hau­ria estat desit­ja­ble al llarg de la tem­po­rada. Les raons són múlti­ples i ja hi haurà temps per ana­lit­zar-les en pro­fun­di­tat. Ara, a cop calent, la sen­sació que queda és que qui ha aca­bat pas­sant pel den­tista al Camp Nou ha estat el Barça. I la valo­ració que el curs ha estat un fracàs és ina­pel·lable.

El par­tit d'ahir és com una píndola con­cen­trada del que ha estat la tem­po­rada. D'entrada, la impotència de superar l'Atlético de Madrid, la bèstia negra, con­tra el qual els blau­grana s'han enfron­tat sis vega­des i no l'han pogut gua­nyar cap. Una victòria, només una, hau­ria supo­sat gua­nyar la lliga, però els homes de Tata Mar­tino van ser incapaços de fer-ho. Impotència, com la que van demos­trar a Valla­do­lid, a Gra­nada o a Elx, d'on van dei­xar esca­par vuit punts. El par­tit se'ls va posar en avan­tatge en la pri­mera part, gràcies al golàs d'Ale­xis i a les lesi­ons de Diego Costa i Arda Turam. Tant bé, se'ls va posar, com ho havien tin­gut en la pri­mera volta de la lliga, que la van tan­car com a cam­pi­ons d'hivern i a ritme de 100 punts. No van saber tan­car el matx, com no van saber tan­car la lliga. No és que no vol­gues­sin, és que els madri­lenys van ser supe­ri­ors des de punt de vista físic, tàctic, estratègic i, sobre­tot, men­tal. El resum de la lliga, en un par­tit. Trist epíleg, comiat anun­ciat de Tata Mar­tino i pro­funda reno­vació, amb Luis Enri­que com a entre­na­dor.