El títol és just, ha estat guanyat merescudament i l'han de celebrar. Se l'ha endut l'Atlético de Madrid, però l'afirmació hauria estat igualment vàlida per al Barça si hagués pujat al marcador el gol anul·lat a Messi o si Pinto hagués marcat quan va anar a rematar el darrer córner en el temps afegit. La lliga, un campionat de 38 jornades, el de la regularitat, normalment es guanya de forma merescuda i la vara de mesurar la justícia són els punts, els gols a favor i els gols en contra. Els resultats. La intensitat de la celebració ja depèn de les circumstàncies. El primer que cal fer, doncs, és felicitar l'Atlético de Madrid, com ho van fer molt esportivament les gairebé 100.000 persones que omplien el Camp Nou, aplaudint l'equip del Cholo Simeone, després d'animar els seus de forma exemplar. Ara, de la mateixa manera que les lligues es guanyen per mèrits propis, quan es perden també és merescudament. I en el Barça, si ens referim als últims vint-i-cinc anys, no guanyar una lliga és perdre-la. Abans era una altra història. Ahir, per tant, es va perdre una lliga de la manera més dolorosa, més trista: davant de la pròpia afició i havent tingut la possibilitat de guanyar-la.

Després del primer partit d'aquesta temporada al Camp Nou, l'entrenador del Llevant, Joaquín Caparrós, ocurrent, va dir aquella frase que semblava que havia de fer fortuna. “Ja hem sortit del dentista. Que passi el següent.” Els valencians van encaixar un 7-0 i l'endemà tots parlàvem de les excel·lències d'un equip que semblava recuperar els millors arguments de temps anteriors. Aquells arguments han anat apareixent escadusserament i desapareixent més sovint del que hauria estat desitjable al llarg de la temporada. Les raons són múltiples i ja hi haurà temps per analitzar-les en profunditat. Ara, a cop calent, la sensació que queda és que qui ha acabat passant pel dentista al Camp Nou ha estat el Barça. I la valoració que el curs ha estat un fracàs és inapel·lable.

El partit d'ahir és com una píndola concentrada del que ha estat la temporada. D'entrada, la impotència de superar l'Atlético de Madrid, la bèstia negra, contra el qual els blaugrana s'han enfrontat sis vegades i no l'han pogut guanyar cap. Una victòria, només una, hauria suposat guanyar la lliga, però els homes de Tata Martino van ser incapaços de fer-ho. Impotència, com la que van demostrar a Valladolid, a Granada o a Elx, d'on van deixar escapar vuit punts. El partit se'ls va posar en avantatge en la primera part, gràcies al golàs d'Alexis i a les lesions de Diego Costa i Arda Turam. Tant bé, se'ls va posar, com ho havien tingut en la primera volta de la lliga, que la van tancar com a campions d'hivern i a ritme de 100 punts. No van saber tancar el matx, com no van saber tancar la lliga. No és que no volguessin, és que els madrilenys van ser superiors des de punt de vista físic, tàctic, estratègic i, sobretot, mental. El resum de la lliga, en un partit. Trist epíleg, comiat anunciat de Tata Martino i profunda renovació, amb Luis Enrique com a entrenador.