El geni rau en el detall. I amb pinzellades d'ahir es pot pintar el paisatge del que és avui el Barça: un desgavell. Com que els periodistes vivim de la paraula i alguns creiem en els matisos, desgavell no vol dir que s'hagi de fer foc nou com fa una dècada, ni enviar els jugadors a la foguera. Qui més qui menys, sempre que la passió no el cegués, la veia venir de fa setmanes per un munt de raons. I en justa coherència, ha acabat passant, amb un grup fos, sense nord, sense guia a la banqueta, orfe de recursos, que ha volgut sense poder i que és ombra de l'excel·lència pretèrita. L'Atlético, en canvi, va oferir ahir mateix un recital de compromís, voluntat, fe i un munt de virtuts vinculades al treball que embelleixen el seu èxit. En cada contratemps van serrar les dents i poc van importar les lesions de Costa i Arda, perquè creien en l'objectiu, eren capaços de sortir en estampida després de rebre l'inversemblant gol d'Alexis i van saber patir per convenciment. Al davant, aquella meravella de la possessió, posició, sublimació del joc col·lectiu, bellesa com mai havien vist els camps de futbol, es limitava ara a les centrades estèrils d'Alves i a confirmar que el mundial no té absolutament res a veure amb l'estat de forma de Messi i d'uns quants més, desafortunades caricatures de la seva pròpia glòria.

A banda del fet que Mateu Lahoz no sàpiga quin criteri empra per xiular, a banda que el títol quedés només a un gol –imagineu, doncs, la de canvis d'opinió de la nit al dia que hauria facilitat la victòria als oportunistes–, a banda de la fantàstica actuació en tot moment del públic culer, tornem als detalls. Dos, per ser exactes. En cert moment, Piqué va decidir anar-se'n de davanter centre per coronar una segona meitat en què ningú jugava allà on havia de jugar, i apostaríem que aquest no era el recurs tàctic decidit des de la banqueta. De l'autocomplaença que encara recordem hem passat a l'autogestió anàrquica, d'exèrcit de Pancho Villa, pintura abstracta inintel·ligible del que va ser prodigi d'escola academicista. I la traca final, per allò que cada cosa té el seu moment, la pressa per acomiadar Martino sense cap sentit del timing, com si calgués dir-ho ja amb l'única companyia d'un director tècnic cada cop més contestat, a corre-cuita, per portar Luis Enrique, anunciar la setmana vinent dos fitxatges al preu que sigui, girar full i dissimular responsabilitats. La bonhomia del Tata, fantàstica persona i, com diu ell, entrenador que no està a l'altura d'aquest ens tan complex, mereixia millor comiat, però aquí s'han fet malament les coses des d'abans de l'adéu de Guardiola i continuem acumulant despropòsits, per això el desgavell.

Si busqueu culpables, cacera tan habitual en el futbol, no són al vestidor. Haurien d'assumir responsabilitats aquells que van viure de la inèrcia i que, quan els ha tocat actuar, no han demostrat criteri per fer-ho. Ara només s'escapen i busquen escuts per aferrar-se al càrrec. De curt es vesteix gent tan bona, amb tant de talent, que no es mereixen ser gestionats de mediocre manera. Així s'explica la pèrdua de la lliga, aquest curs estèril. Anunciar ara fitxatges per il·lusionar és fugir d'estudi, recurs tan vell com la tos.