La moda passa, l'estil dura
Després de veure cinc pel·lícules una rere l'altra a Canes, vam decidir fer una copa amb José Luis Losa, crític gallec amb el qual he fet una amistat cinèfila i també barcelonista, i Àngel Quintana, que detestava el futbol fins a convertir-se a la fe barcelonista en l'etapa Guardiola. Mentre preníem un vi a la terrassa del bar La Maison Corse, on només serveixen productes de l'illa de Còrsega, vam abandonar el cinema per intercanviar impressions sobre les nostres expectatives pel que fa al partit que ahir van disputar el Barça i l'Atlético de Madrid. No ho teníem gens clar, però el que poguéssim dir haurà quedat superat, i fins i tot obsolet, amb el resultat del partit: l'empat que va acabar decidint la lliga en favor de l'Atlético. Com fer-ho perquè aquest mateix article no quedi obsolet? Tot i que procuro pensar sobre la naturalesa efímera del que puguem dir del futbol per trobar-hi una constant, fa temps que em fa la sensació que els articles que publico cada diumenge queden obsolets amb els resultats que es produeixen el dissabte o el mateix dia. Quantes vegades haurem canviat d'opinió en aquests últims mesos sobre el Barça, posem per cas, o en les últimes setmanes sobre qui guanyaria la lliga?
El cas és que, mentre conversàvem a Canes sobre futbol amb aquests dos meus amics barcelonistes, un cambrer ens va preguntar de quin lloc d'Espanya (ell deia Espanya) som. Quan José Luis Losa li va dir que viu a Santiago de Compostel·la, és a dir en una ciutat de Galícia, el cambrer va començar a evocar feliçment la seva etapa com a jugador del Racing de Ferrol. Entre quatre i sis anys enrere hi va jugar dues temporades a segona i, als 34 anys, hi va penjar les botes. Ho va recordar content. Li agradava la vida a Ferrol i que els bars tanquessin més tard que a l'hora que tanquen a Canes, fins i tot durant el festival, i que, sobretot, ha de tancar La Maison Corse, on treballa. En fi, abans que la terrassa hagués de tancar i que haguéssim de marxar, li vam comentar si seguia la lliga espanyola i si veuria el partit decisiu. Ens va respondre que no podria per feina, però ens va complaure dient que volia que guanyés el Barça perquè la seva manera de jugar és la que més li agrada. Encara ara? Va contestar sense dubtar que sí perquè, a banda que es porti a terme amb més o menys encert, l'important és mantenir un estil que afavoreix la més bella pràctica del futbol.
Estic escrivint l'article aquest matí de dissabte a la terrassa de la sala de premsa del festival de Canes. Fa un aire molt agradable i acabo de veure una pel·lícula sobre Yves Saint Laurent. En un moment del film, una amiga del dissenyador (interpretada per Lea Seydoux) comenta que la moda passa i que el que dura és l'estil. Fa unes hores, a les vuit del matí, he llegit al diari Libération un article de Grégory Schneider sobre el Barça a propòsit de l'enfrontament decisiu amb l'Atlético de Madrid. En tradueixo un fragment: “Per la sorpresa general, llegint o sentint el que s'explica, l'equip agonitza, a la fi d'un cicle, al final del final d'un sistema de conservació de la pilota (te la passo, me la tornes, te la retorno) que, de totes maneres, té mala premsa des de fa uns divuit mesos. Sense que es comprengui un desamor tan gran com els elogis que fa poc acompanyaven els catalans.” Certament, es fa difícil de comprendre. L'articulista fa referència a una entrevista a Xavi Hernández i Andrés Iniesta publicada a la revista So Foot, en què el de Fuentealbilla fa aquesta afirmació: “L'estil no s'ha de debatre.” A la vista dels resultats, d'una pràctica que no ha donat el millor rendiment i que s'ha pogut considerar viciada, fins i tot molts barcelonistes l'hem posat en qüestió. Tanmateix, l'amiga d'Yves Saint Laurent tenia raó: “La moda passa, el que dura és l'estil.”