Després de veure cinc pel·lícules una rere l'altra a Canes, vam deci­dir fer una copa amb José Luis Losa, crític gallec amb el qual he fet una amis­tat cinèfila i també bar­ce­lo­nista, i Àngel Quin­tana, que detes­tava el fut­bol fins a con­ver­tir-se a la fe bar­ce­lo­nista en l'etapa Guar­di­ola. Men­tre preníem un vi a la ter­rassa del bar La Mai­son Corse, on només ser­vei­xen pro­duc­tes de l'illa de Còrsega, vam aban­do­nar el cinema per inter­can­viar impres­si­ons sobre les nos­tres expec­ta­ti­ves pel que fa al par­tit que ahir van dis­pu­tar el Barça i l'Atlético de Madrid. No ho teníem gens clar, però el que poguéssim dir haurà que­dat superat, i fins i tot obso­let, amb el resul­tat del par­tit: l'empat que va aca­bar deci­dint la lliga en favor de l'Atlético. Com fer-ho perquè aquest mateix arti­cle no quedi obso­let? Tot i que pro­curo pen­sar sobre la natu­ra­lesa efímera del que puguem dir del fut­bol per tro­bar-hi una cons­tant, fa temps que em fa la sen­sació que els arti­cles que publico cada diu­menge que­den obso­lets amb els resul­tats que es pro­du­ei­xen el dis­sabte o el mateix dia. Quan­tes vega­des hau­rem can­viat d'opinió en aquests últims mesos sobre el Barça, posem per cas, o en les últi­mes set­ma­nes sobre qui gua­nya­ria la lliga?

El cas és que, men­tre con­versàvem a Canes sobre fut­bol amb aquests dos meus amics bar­ce­lo­nis­tes, un cam­brer ens va pre­gun­tar de quin lloc d'Espa­nya (ell deia Espa­nya) som. Quan José Luis Losa li va dir que viu a San­ti­ago de Com­pos­tel·la, és a dir en una ciu­tat de Galícia, el cam­brer va començar a evo­car feliçment la seva etapa com a juga­dor del Racing de Fer­rol. Entre qua­tre i sis anys enrere hi va jugar dues tem­po­ra­des a segona i, als 34 anys, hi va pen­jar les botes. Ho va recor­dar con­tent. Li agra­dava la vida a Fer­rol i que els bars tan­ques­sin més tard que a l'hora que tan­quen a Canes, fins i tot durant el fes­ti­val, i que, sobre­tot, ha de tan­car La Mai­son Corse, on tre­ba­lla. En fi, abans que la ter­rassa hagués de tan­car i que haguéssim de mar­xar, li vam comen­tar si seguia la lliga espa­nyola i si veu­ria el par­tit deci­siu. Ens va res­pon­dre que no podria per feina, però ens va com­plaure dient que volia que guanyés el Barça perquè la seva manera de jugar és la que més li agrada. Encara ara? Va con­tes­tar sense dub­tar que sí perquè, a banda que es porti a terme amb més o menys encert, l'impor­tant és man­te­nir un estil que afa­vo­reix la més bella pràctica del fut­bol.

Estic escri­vint l'arti­cle aquest matí de dis­sabte a la ter­rassa de la sala de premsa del fes­ti­val de Canes. Fa un aire molt agra­da­ble i acabo de veure una pel·lícula sobre Yves Saint Lau­rent. En un moment del film, una amiga del dis­se­nya­dor (inter­pre­tada per Lea Sey­doux) comenta que la moda passa i que el que dura és l'estil. Fa unes hores, a les vuit del matí, he lle­git al diari Libération un arti­cle de Grégory Sch­nei­der sobre el Barça a propòsit de l'enfron­ta­ment deci­siu amb l'Atlético de Madrid. En tra­du­eixo un frag­ment: “Per la sor­presa gene­ral, lle­gint o sen­tint el que s'explica, l'equip ago­nitza, a la fi d'un cicle, al final del final d'un sis­tema de con­ser­vació de la pilota (te la passo, me la tor­nes, te la retorno) que, de totes mane­res, té mala premsa des de fa uns divuit mesos. Sense que es com­pren­gui un desa­mor tan gran com els elo­gis que fa poc acom­pa­nya­ven els cata­lans.” Cer­ta­ment, es fa difícil de com­pren­dre. L'arti­cu­lista fa referència a una entre­vista a Xavi Hernández i Andrés Ini­esta publi­cada a la revista So Foot, en què el de Fuen­te­al­bi­lla fa aquesta afir­mació: “L'estil no s'ha de deba­tre.” A la vista dels resul­tats, d'una pràctica que no ha donat el millor ren­di­ment i que s'ha pogut con­si­de­rar vici­ada, fins i tot molts bar­ce­lo­nis­tes l'hem posat en qüestió. Tan­ma­teix, l'amiga d'Yves Saint Lau­rent tenia raó: “La moda passa, el que dura és l'estil.”