Començo aquest article quan no fa ni una hora que s'ha acabat la lliga espanyola. Felicitats a l'Atlético. Aplaudiments a l'equip de Simeone, i també a la reacció del Camp Nou davant del triomf colchonero. No hi ha tristesa després d'aquest final de lliga. Si mirem estrictament el partit, una altra carambola ens podria haver afavorit. Però, malgrat les adversitats, l'Atlético va saber sortir a totes en la segona part. El Barça ho va intentar i hi va anar amb totes les seves forces, però no va trobar el camí, la sort, la carambola o un altre xut espaterrant d'una aparició fulgurant. No hi ha tristesa. Perquè en el fons, la temporada i l'equip ja fa un temps que van anar pel pedregar. Per al meu gust, el carro va començar a tombar-se en aquell partit de Champions, contra l'Atlético precisament, al Calderón, amb aquella inoperància de joc i actitud. Després, l'equip ho ha anat provant com ha pogut. I per aquest motiu, en el fons, un partit de brega com el de dissabte, de deixar-ho tot al camp s'ha de valorar. Poc més podien fer.

Aquesta lliga és per a l'Atlético, passaran els anys i ningú se'n recordarà, però l'entrega de Mascherano és digne d'emmarcar. Si era el seu últim partit, em sabrà molt de greu, i no només perquè tingui una particular semblança física amb el meu germà que me'l fa encara més estimable. Mascherano ho va donar tot i en tot el temps al Barça ha fet, sense ser capità, de figura compromesa i responsable del vestidor. Com un germà gran. Ara sembla clar que calen canvis estructurals, de traspàs d'etapa, sense grans escarafalls ni plors col·lectius, però calen. Acostumats com estem a assenyalar amb el dit, Mascherano seria dels jugadors que mereixeria seguir, potser de segon de Sergi Busquets al mig del camp, però mereixeria seguir.

Si el Barça hagués estat capaç de marcar el gol de la victòria, la radiografia no haguera canviat. Al bar, com sol passar en aquests partits, hi havia la histèria habitual dels desacostumats al futbol, encara que la impotència venia de lluny. Potser una victòria no haguera fet més que maquillar una irrealitat. Ara tot queda clar, prou clar. Tanmateix, no per això s'ha de treure a passejar el tremendisme. A falta d'altres coses, l'entrega mostrada per molts jugadors va ser encomiable. Devia tenir raó el Tata, tan maltractat, quan deia que si aquests jugadors guanyaven la lliga seria la primera que guanyarien jugant “normal” i no com “extraterrestres”. Trontollats pel resultat, però mirat amb la distància necessària, dissabte ens vam retrobar amb una de les essències del futbol: la intensitat pel broc gros, com de futbol anglès, teletransportada al Camp Nou; aquell tomba que gira de cops que és el futbol, però que quan eres el millor, i a distància estratosfèrica de tots, ni t'adonaves que existia. Ara, per a l'any que ve, n'esperem més, de futbol. Més i millor. I a tornar a somiar, que ja és això.