Finalment, no hi ha hagut edulcorant. La temporada del Barça ha acabat com era previsible: amb impotència i el calaix buit de títols. I les pròximes setmanes continuaran amb el guió preestablert: uns exigint les lògiques responsabilitats a la desfeta blaugrana. Lògiques però gens espontànies, perquè les responsabilitats les demanen des de la primera volta, quan el Barça era líder en la lliga i primer de grup en la Champions. I els altres faran aquella vella tàctica florentinista de tapar-se les vergonyes amb no sé quins fitxatges. Però el cert és que caldrà una profunda reflexió del conjunt del barcelonisme per refer les bases d'un equip que no necessàriament ha de ser el millor del món, però que sí que ha de ser candidat a ser-ho, sense dubte.

En les dues últimes temporades, i especialment la que s'acaba, han passat un grapat d'incidents desestabilitzadors. El pitjor, no cal dir-ho, la recaiguda i posterior mort de Tito Vilanova. La resta són bajanades al costat del drama que suposa la pèrdua de l'entrenador, però tot plegat ha estat un terratrèmol amb contínues rèpliques. Primer de tot, caldrà fer un esforç per separar l'àmbit futbolístic del social, perquè en aquest últim encara hem de trobar molts rocs al camí: la demanda de responsabilitat contra la junta de Laporta en curs, la instrucció judicial del cas Neymar, etc., sense descartar una possible desintegració de la junta actual amb lluites internes i l'enfrontament que anirà creixent entre sectors aspirants al poder blaugrana.

En segon lloc, cal que un nou entrenador agafi les regnes i refaci l'equip. No només amb un canvi de peces, sinó reconstruint el projecte, revitalitzant els cracs i completant el vestidor amb aquells jugadors que consideri oportuns. El nou entrenador del Barça ha de reunir, al meu entendre, tres característiques fonamentals: conèixer per dins el club i l'entorn blaugrana, dominar el sistema futbolístic amb què han crescut els cracs del Barça i tenir molt de carisma. El primer element per fer front a les intrigues internes, saber aïllar-se'n i desenvolupar la seva concepció del Barça sense temor a les pressions ni internes, ni externes, que no sé quines són pitjors. La segona, cal que conegui el sistema i que treballi per poder evolucionar-lo, perquè no es tracta de canviar-lo, sinó de modificar-lo per tal de reconquerir una imprevisibilitat que ara ha desaparegut. I la tercera qualitat és imprescindible per dominar, i motivar, un vestidor ple de jugadors que han estat els millors del món i que ho han guanyat tot. És Luis Enrique el tècnic perfecte des d'aquest punt de vista? Probablement! Però cal fer-li confiança des de la graderia i atorgar-li llibertat d'actuació des de la llotja. O per molt que reuneixi les condicions òptimes, fracassarà!

I finalment, el barcelonisme també hauria de reflexionar sobre l'espiral infernal en què s'ha perdut. I recuperar la mesura de les coses, sobretot a l'hora de jutjar. D'acord que s'han comès equivocacions que mereixen explicacions i assumpció de responsabilitats. Però no pot ser que absolutament tot es valori negativament. El passat, passat és i no tornarà. Cal recordar la glòria, aprendre dels errors i començar a guanyar el futur.