Hi ha un detall del postmatx de dissabte que mereix anar directament a la llista de despropòsits acumulats per la directiva, que comença a ser ben llarga, en espera que algú, algun dia, decideixi assumir responsabilitats i convoqui eleccions anticipades. A manera de preàmbul, ja va sent hora de col·locar les coses a lloc i jutjar els gestors pel full de serveis escrit. Si fa quatre llargs anys l'equip directiu que encapçalava un president fugit va resultar el més votat de la història, enhorabona, però en aquest temps de gestió n'han passat moltes, i de l'alçada d'un campanar. Decisions, novetats i rumb equivocat que han deixat el club ple d'incògnites, ben lluny d'aquella pretèrita excel·lència. Pregunta retòrica fàcil: hem de passar dos anys més així? Una altra: qui assegura que els perseverants en l'errada encertaran ara? La Divina Providència?

Tornem al Barça-Atlético. Va passar una hora ben bona i la premsa encara esperava que el tècnic del Barcelona hi digués la seva en relació amb el frustrant partit. I mira que en tenia, de coses a dir. I mira que n'hi havia, de preguntes a fer. Doncs no. Algú va decidir fer un Rajoy, negar la mínima via de comunicació entre protagonistes de la desfeta i els seguidors, no fos cas que alguna resposta comprometés i desgastés, encara més, la ja malmesa imatge. Com faria la dreta més reaccionària, compareixença i avall. A més, de manera improvisada, hom va decidir descarregar el pes d'unes espatlles que feia mesos que desitjaven tornar a l'Argentina per iniciar de manera evident la maniobra de distracció. Va, despatxem el Tata Martino i així, la setmana vinent, podrem tornar a il·lusionar el personal amb la presentació de Luis Enrique.

L'evident ordre correcte hauria consistit a fer la roda de premsa dedicada a l'empat, entomar la duresa del moment i preparar tot seguit la cerimònia de l'adéu de Martino, demà o demà passat. Simplement, per respecte a una persona de fantàstica qualitat humana que, pot passar, segurament no ha donat el nivell exigit per aquesta exagerada exigència que anomenem Barça. Amb el president al davant, la plantilla al pati de butaques i tot el que s'espera del més que un club quan s'hi posa com cal. Doncs no. Algun d'aquests experts en (presumpta) comunicació, va decidir que no calia cremar més Bartomeu, que no volia la foto del president al costat d'un perdedor i que, en tot cas, havia de ser Zubizarreta qui s'ho mengés. Total, ja està marcat com a proper escut i boc expiatori. Per tant, surt Martino de mala manera i, emocionat, encara fa prou articulant quatre paraules de comiat sense temps de rumiar-les. Au, no hi ha preguntes, deixem-ho aquí en decisió autoritària, discutible, absolutament antitètica a l'esperit eternament democràtic del Barça. Ells, a la seva, i la resta fa nosa. I la seva és distreure'ns amb Luis Enrique, nom que els alleujarà de donar explicacions, anunciar aquesta setmana un parell de fitxatges per seguir despistant i res, d'aquí a quatre dies, ja arriba el mundial i ja no pensarem més en la temporada del Barça, en com de malament arriben a fer les coses. Així s'ho plantegen i, francament, fa feredat perquè actuen com no ho faria la immensa majoria de sensibilitats. L'única veritat que maneguen és la convicció de creure que el poder els faculta per dur a terme les maniobres més estrambòtiques. I aquesta n'ha estat una altra de ben sonada. Roda de premsa del PP a can Barça, viure per veure.