La cara de cir­cumstàncies de Flo­ren­tino Pérez, el des­pen­ti­nat ata­ba­lat d'Ana Bote­lla i el ros­tre de frus­tració dels juga­dors i el tècnic de bàsquet del Real Madrid un cop con­su­mat el tri­omf del joc soli­dari i pre­me­di­ta­ment anàrquic del Mac­cabi, són les imat­ges més agraïdes d'un cap de set­mana de gale­ria del ter­ror blau­grana. Les peti­tes ale­gries a la casa del pobre s'agrei­xen, però no com­pen­sen els des­as­tres majúsculs que ens hem hagut d'empas­sar.

La der­rota de l'equip de bàsquet per 38 con­tra el Madrid diven­dres en el pri­mer par­tit de la final a qua­tre de Milà és una pata­cada que cos­tarà d'obli­dar. L'equip arri­bava a la cita endo­llat i havia der­ro­tat els blancs tot just el dis­sabte ante­rior amb solvència, tot i que el duel era força irre­lle­vant. La des­feta és catastròfica per la impotència que desprèn, amb un equip tren­cat, des­a­pa­re­gut. Això sí, un parell de con­si­de­ra­ci­ons. Només calia veure la cara dels juga­dors blau­grana per enten­dre que esta­ven ensor­rats i que els sabia tan greu o més que als pobres afi­ci­o­nats que van fer mans i mànigues per acom­pa­nyar-los a Milà. Xavi Pas­cual, el tècnic, també va estar a l'altura afir­mant que el pri­mer cul­pa­ble de la pallissa rebuda era ell mateix. El pri­mer pas per recons­truir l'equip és adme­tre els errors i les man­can­ces.

En canvi, a Andoni Zubi­zar­reta, el secre­tari tècnic del fut­bol, se li esca­pava (o no) en directe que no havia fallat res. Són coses del fut­bol. Déu me'n guard que hagués fallat alguna cosa! Jugar noranta minuts pen­sant que algú caçarà al vol una cen­trada d'Alves i no apro­fi­tar un gol de casu­a­li­tat impres­si­o­nant d'Ale­xis amb la lliga en joc a casa és fer el ridícul per a un equip que fa qua­tre dies havia estat una mera­ve­lla i que ara és una cari­ca­tura d'ell mateix. Ennu­e­gats en atac encara que hi van posar ganes i desor­ga­ni­zats al dar­rere a pilota atu­rada com tota la santa tem­po­rada, van tor­nar a fallar. No es va actuar a temps quan calia –“Cen­trals?” “No, gràcies'–i la suma de negligències i la baixa forma de Messi –no és l'únic que ha estat flui­xet, ni de bon tros, però el fet que l'equip giri al seu vol­tant pels mèrits adqui­rits mag­ni­fica la seva mala cam­pa­nya– ha fet que el Barça perdés d'una manera ridícula la lliga quan els rivals la rega­la­ven. Les lesi­ons de Costa i Turan, pals de paller de l'Atlético, van afe­gir tea­tra­li­tat dis­sabte a l'empat esperpèntic dels de Tata Mar­tino, campió en fla­gel·laci­ons públi­ques que en tot cas l'hono­ren.

L'afició, en canvi, un 10. Va omplir el camp, va ani­mar i va saber per­dre. A més, va aplau­dir els juga­dors de l'Atlético de Madrid, cam­pi­ons perquè sabien a què juga­ven, amb un equip versàtil i con­tun­dent. Cert és, no ens enga­nyem, que el fet que els colc­ho­ne­ros siguin també l'etern rival del Madrid i que tots dos tin­guin dis­sabte la final euro­pea va aju­dar al gest de reco­nei­xe­ment espon­tani. A veure si en plena recons­trucció de les cen­dres blau­grana ens estal­viem un dis­gust.