Tenim el que ens mereixem
Afegint-me oportunament o de manera oportunista a la polèmica generada per aquest nyap, i sóc generós, que és la copa Catalunya s'ha dir que això no és un torneig, sinó un mirall que reflecteix la trista realitat del nostre país, que no és país i no és res. La primera broma de mal gust és que en un campionat que presumptament és oficial –no cal que rigueu– s'hi poden fer tants canvis com vulguin els equips, com si fos un torneig de pretemporada de baixa estofa. Però no m'escandalitzo. Si el nostre Parlament també és de fireta, perquè res del que s'hi aprovi té la garantia de ser una realitat, què n'hem d'esperar d'un campionat de futbol organitzat per una entitat subsidiària d'una altra de Madrid? No cal dir que el campió de la copa aquesta de fusta no té plaça a Europa, lògicament; cosa que sí que tenen els campions de les copes d'Andorra i Gibraltar. A la final de Gibraltar hi va anar fa unes setmanes fins i tot Michel Platini, president de la UEFA, malgrat l'oposició ferotge de la federació espanyola. Allà, però, són valents. Ja m'enteneu.
La federació catalana es fa l'ofesa perquè el Barça fa la guitza i l'Espanyol, sempre al darrere, també. Però tot s'ha de saber. Els dirigents del futbol català, que no tinc el plaer de conèixer personalment, prefereixen abraçar el poder de la federació espanyola i el seu padrí que no pas fer algun gest per canviar el seu propi statu quo en l'àmbit internacional. Que hagin de demanar permís, per exemple, a Madrid per les costellades que juga una selecció que aixeca les mateixes passions que aquesta copa Catalunya tan blasmada ja és tota una declaració de no-intencions.
La federació de futbol no és que sigui una entitat més botiflera, amb perdó, que qualsevol altra, però no es mou ni un mil·límetre mentre el país ho fa a passes gegants. Quin sentit té conservar, doncs, una competició que de tan extraoficial que és degrada el mateix futbol del país? El Barça i l'Espanyol donen a la copa la importància que es mereix, és a dir, cap. Ahir van jugar la gran final amb els equips filials. Una bona metàfora del país, que no deixa de ser un filial del primer equip, que és Espanya, que tampoc deixaria que els seus jugadors internacionals juguessin amb Catalunya ni tan sols un partit de xerinola mentre aquests estiguin concentrats amb la selecció de Del Bosque, que (i això ja és delictiu) com a republicà aixeca més la veu a favor del nostre dret a decidir que no pas els directius de la nostra federació.
La sensació que moltes organitzacions, no només esportives, prefereixen la subordinació a Madrid que no pas entomar la seva pròpia capacitat de decidir i d'accedir a les organitzacions internacionals és una de les coses que més intrigat em té aquests últims mesos. Potser és que la covardia, més que el seny, és una característica més comuna entre nosaltres del que ens pensàvem. És un tret, això segur, poc estudiat en l'entremat sociològic del país.
En definitiva, abans que la copa Catalunya es guanyi el respecte com a competició se l'ha de guanyar com a ens aquell que l'organitza.