Un dels nostres
Ordre i progrés, com la bandera del Brasil. És la definició que em va fer un company de la redacció quan li vaig explicar, ja fa mesos, que em posava en mans d'un professional perquè em dirigís els entrenaments. El mateix que m'ha permès tornar a córrer a peu i que em diu que estic malalt quan veu les respostes dels correus amb les planificacions.
Diumenge passat tenia el primer entrenament de carretera del nou cicle. Poc quilometratge i baixa intensitat. I 8 hores després de plegar de la feina ja estava sobre la bicicleta, en dejú –això és collita pròpia, per no fer un esmorzar d'etapa reina que engegui la màquina–. Pensava, mig adormit encara, que tot just una setmana abans estava a la línia de sortida d'una marxa cicloturista amb 3.000 persones més que vaig fer encara amb l'embranzida de l'últim objectiu. Aquell dia sí, que m'havia llevat a les 5 per menjar fins que aixecar-se de la taula fos més costós que fer-ho del llit. Tants estudis de mercat, tant prime time per assegurar espectadors i assistència als recintes esportius. I 3.000 places per sortir a les 8 del matí s'esgoten en 17 hores... El futbol és així.
La segona sessió de ciclisme del mesocicle –és el nom de l'arxiu, no sé ni què vol dir– ja va ser més moguda. No per la seva dificultat, sinó pel temps. Una boira... que et creues només amb un ciclista (un matí de dimecres) i veus que la teva malaltia no és única. I al final, la pluja. Res que arribes a casa, poses la ràdio a veure què passa i resulta que un dels primers conceptes que sento, en la presentació del nou tècnic del primer equip blaugrana, és de tranquil·litat a l'auditori al qual es dirigeix, que no veuran ni bicicletes ni coses estranyes en el seu mètode. Però és que després veig que serà notícia que esportistes professionals acabin cansats els entrenaments. Bé com a mínim canviem un gran amant de les eternes sobretaules per un dels nostres. Exigència i ambició, deia ahir.
