De sobte, diumenge passat a les 8 de la tarda em va deixar d'interessar el futbol. És possible que tingui a veure amb el fet que, residint temporalment a Canes, tenia en perspectiva un munt de pel·lícules per veure (per continuar veient) coincidint amb el fet que la lliga s'havia acabat definitivament amb un resultat que els barcelonistes intuíem però que ens resistíem a creure. Tanmateix, em fa la sensació que la meva falta d'interès va ser empàtica amb la dels jugadors del Barça, que, potser per una qüestió d'impotència, van semblar apàtics, avorrits i, al capdavall, desinteressats a guanyar un partit que, d'una manera sorprenent, els hauria permès conquerir la lliga. Si algú hi va posar ganes va ser l'Atlético i, tot i que no estic entre els que creuen que tot depèn de la pròpia voluntat, per això va guanyar la competició. En tot cas, els jugadors colchoneros (i ja em perdonaran per usar l'adjectivació tòpica) la van guanyar merescudament per la convicció (i també diria l'entusiasme) amb la qual, en l'acte final del drama, van superar totes les dificultats d'un partit en què semblaven encalçats per la fatalitat. No s'hi van resignar i van aconseguir vèncer la fatalitat que els hauria menat a la tragèdia: van superar la lesió de Diego Costa i, després de rebre un gol sorprenent d'Alexis per la seva mateixa execució i pel fet que fins aleshores el Barça gairebé no havia creat cap ocasió, també la d'Arda Turan, és a dir, la de dos jugadors fonamentals sense els quals, de fet, també van guanyar el partit de tornada dels quarts de finals de la Champions contra el mateix equip. El cas és que, després del xiulet final, em feia la sensació que l'Atlético sempre havia dominat el partit: quan el Barça va marcar, els blaugrana van viure un calvari al final de la primera part i, al començament de la segona, van ser assetjats fins que el rival va marcar un gol que hauria pogut arribar abans. Després, l'Atlético es va calmar, va controlar la situació i s'ha de dir que no va córrer perill en cap moment perquè el Barça no va crear cap ocasió important i ni tan sols va xutar a porta. Hauria passat alguna cosa diferent si Neymar hagués sortit abans i si Xavi (com s'hi pot renunciar si en depèn la cohesió del joc del Barça?) hagués estat des de l'inici del partit? Qui ho sap. Em remeto als fets sense renunciar a la llibertat de la imaginació.

El desinterès dels jugadors del Barça, de fet, no era nou. No dic que no els interessés guanyar la lliga, perquè costa pensar el contrari i, de fet, encara preval una sensació d'impotència, però el cas és que no van fer res d'interessant per aconseguir-la: i aquesta falta d'interès del joc mena a desinteressar-se. M'he avorrit tant amb el Barça que ha jugat a Valladolid, Granada, Elx i al Camp Nou contra l'Atlético que, en fi, crec que els mateixos jugadors barcelonistes no només es van avorrir, sinó que estan avorrits. Ho pot semblar, però no vull fer un judici: comprenc que, fins i tot en el cas dels jugadors professionals que guanyen una milionada immoral, el temps passa, la fragilitat existeix, la motivació es dilueix, la voluntat no ho pot guanyar tot i l'orgull encara menys. El que crec és que la impotència du a la tristesa: no crec, per exemple, que Messi no vulgui, sinó que no pot, i que això el du a la tristesa i, en conseqüència, al desinterès en el joc pel qual deixa d'interessar.

Podria donar-hi més voltes, però l'espai s'acaba i em queda dir per què crec que, fins a nova ordre, el futbol va deixar d'interessar-me el diumenge passat a les 8 de la tarda. Hi ha alguna cosa que vaig decidir: no volia estar pendent del fet que l'Atlético guanyés el Madrid (evidentment, ho escric abans del partit) i, per tant, que el gran rival no aconseguís la décima. La felicitat futbolística és que el teu equip jugui la final. La resta és consol a la tristesa i a vegades fins i tot mesquinesa. No té interès.