De vegades, la nostra feina ens regala moments de pot, que en diu un amic meu. Instants que cal guardar, preservar, tal com se'ns presenten. Arriben inesperadament, dissimulats, embolicats en la pellofa de la rutina del dia a dia. Val la pena assaborir-los amb intensitat, tancar-los al pot i, de tant en tant, llevar el tap i olorar-los. Ens recorden que allò urgent sovint no ens deixa veure el que és important.

Un d'aquests moments és el que vaig tenir l'oportunitat de viure dilluns passat en un senzill acte organitzat per la Fundació Valvi a Girona. Parlem d'alpinisme. Trenta-tres anys pujant muntanyes era el títol de la taula rodona anunciada. Però de taula rodona no en va tenir res. Va ser una ascensió inesperada a l'essència de l'esport. Una visió panoràmica del muntanyisme, l'excursionisme, l'alpinisme, com una manera d'entendre la vida. Com una actitud vital que, segons els ponents, i em sembla que també segons els assistents a l'acte, no té res a veure amb les expedicions comercials que s'organitzen avui dia als cims més alts del planeta.

El mateix dia, més o menys a la mateixa hora, al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, Kilian Jornet presentava la pel·lícula Deixa'm viure, el segon film dedicat a Summits of my life, el projecte de fer el rècord de pujar i baixar algunes de les muntanyes més importants del món. Constato, simplement, una coincidència temporal.

Jordi Pons era el ponent principal de la trobada de Girona. Nascut a Barcelona fa 81 anys, és considerat un dels pares de l'actual generació d'alpinistes i escaladors de Catalunya i de tot l'Estat espanyol. L'any 1976 va ser un dels primers muntanyencs que van assolir l'Annapurna est, de 8.026 metres. Des dels anys quaranta, quan va descobrir que era “més divertit” dormir en una tenda que al llit, la muntanya ha estat la seva passió. No caben en aquest espai -literalment- els noms dels cims assolits, les vies practicades i les expedicions en què ha participat aquest pioner que, a més, ha fet més d'una vintena de documentals gravant, sempre, ell mateix.

L'entusiasme i la passió amb què Jordi Pons parlava de les seves vivències per muntanyes de tot el món, eren compartits per un públic entregat. Una bona part eren alpinistes. Alguns, escaladors experts i tots, esportistes amateurs i amants de la muntanya. Com Joan Hugas, el cap de la primera expedició gironina al Kangchenjunga (8.598 metres), el 1986. “Ens agradava la muntanya i ens hi estàvem tot el temps que podíem”, va dir, posant en evidència fins a quin punt la precipitació d'avui contrasta amb la gestió del temps dels pioners.

Una aturada, un moment de pot, entatxonat dins una setmana frenètica de novetats en l'esport de més alt nivell professional, en què cada vegada és més evident que els interessos econòmics i comercials han fet el cim.