Maneres de guanyar
L'efusiva encaixada de mans entre Florentino i Aznar. L'exhibició de músculs d'un enfebrat Cristiano Ronaldo davant la càmera, en un quart gol inconsistent i de penal. La irrupció d'un grup de jugadors madridistes a la roda de premsa d'Ancelotti, com uns perfectes energúmens. Nens mimats de pati d'escola, això no és seriós i sou una colla d'arreplegats, una banda que s'ha proclamat campiona d'Europa, sí, però que no té formes, educació ni respecte. No en tenia quan perdia. Per què n'hauria de tenir quan guanya? En voleu més? Podem afegir-hi la piulada d'Arbeloa: “We are the Champions!! ¡Hala Madrid! (hijos de puta)”. Una piulada que després diuen que resulta que era un homenatge a un seguidor, però, ni que sigui així, cal anar renegant i insultant pels llocs? I si n'aprenguessin una mica dels seus conciutadans, de l'Atlético de Madrid i la forma exemplar com va celebrar el títol de lliga al Camp Nou?
Suposo que quan l'exeurodiputat per CiU Ignasi Guardans va fer ahir una piulada dient “Hoy sí. Hoy Europa ha tenido 90 minutos y pico de #MarcaEspaña de primera calidad” no es referia específicament a tot això. Segurament, de totes les perles que va regalar aquesta final de la Champions, l'encaixada de Florentino i Aznar és la que arriba a dir més coses: no parla només dels negocis a pleret del Madrid i del superempresari que el governa, sinó que parla dels designis i l'arbitrarietat que han governat Espanya. I que, segons va quedar ben vist i emmarcat a la llotja de l'estadi Da Luz, no sembla pas que hagi de deixar de bellugar fils i estarrufar-se a les esquenes de tot un país que s'esllangueix i es busca la vida a fora per sobreviure. Ep! Però que ens ho vam passar bé a la llotja, oi? I ara tots de dret a Brasil a celebrar alguna cosa amb la roja i qui dia passa any empeny, i si hi ha atur i corrupteles, ja ho trobarem.
Per oblidar una mica aquesta vergonya, va anar de meravella escoltar el poeta Josep Pedrals, ahir a la Garriga. Juganer i afilat, Pedrals va recitar uns versos que va dedicar, precisament, a Florentino i Aznar: “La tronca del cacic retrona determini / a cada esparracada d'atapeïts païts. / Bacó en sa bacanal de menes de domini / immola i humilia els sospitats petits.” I acabava amb un vers que és fet exprés per aquell suposat senyoriu del qual tan galleja el Madrid, guardià ridícul de les essències d'Espanya, fins i tot a costa d'un Atlético de Madrid que va tenir un enorme sentit de la dignitat: “Viu el seu senyoriu com vici vitalici / i el trist crim que el manté com sacre sacrifici.” L'aplaudiment a Simeone en arribar a la roda de premsa va ser el millor reconeixement a un equip que va estar a punt de capgirar els poders establerts, aquells que a la llotja no volen que es belluguin ni un mil·límetre. En el fons, entre tant de cacic, l'aplaudiment a Simeone va demostrar que encara queda una engruna de dignitat en el futbol.