Reia i conversava amb tothom en els actes programats a la plaça del Duomo. Se'l notava distès, sense cap càrrega de tensió, a les entranyes del Mediolanum Forum, tant el dia anterior com pocs minuts abans d'arrencar la final de l'Eurolliga a Milà. Disfrutava. Assaboria, amb una naturalitat gens habitual, el cap de setmana de més pressió i responsabilitat del curs. Aquest és l'hàbitat en què David Blu (1980) se sent més a gust, amb l'afegitó aquesta vegada que ja no hi hauria un proper ball. Era l'últim en un escenari de primer nivell, perquè –ara sí– ha decidit deixar-ho definitivament a final de curs.

Que aquest fill d'una infermera jueva i d'un afroamericà convertit al judaisme alcés el dit en una final a quatre no és notícia –va anotar 20 punts en la final del 2004, el seu primer títol d'Eurolliga amb el Maccabi–, però sí que ho és que ho fes quan un any i un dia abans de coronar-se a la ciutat llombarda s'estava graduant en sociologia per la universitat de Southern California. Només un element com ell, una rara avis per la seva ètica de treball i per la seva innata capacitat competitiva, podia passar de conviure amb estudiants a recuperar el fil professional a un alt nivell, com si l'any sabàtic mai hagués existit. “És un dels jugadors més infravalorats del bàsquet europeu”, va repetir un parell de vegades David Blatt, en la roda de premsa prèvia a la final. No són paraules buides, ja que, quan Blu va exhibir la seva predisposició a tornar a jugar, el Maccabi li va obrir les portes. El Hapoel Jerusalem també –li oferia un contracte de tres anys, amb el mateix salari que a Tel-Aviv (350.000 dòlars)–, però, a banda del seu lligam sentimental, ell no volia un contracte llarg. I, des del primer entrenament fins al debut, tan sols van passar deu dies. Temps suficient perquè Blu demostrés que ni el canell –11 punts i 3/6 en triples contra el Hapoel Holon en l'estrena– ni el físic havien quedat malmesos després de setze mesos d'inactivitat.

Aquesta ha estat la desena temporada com a professional a Europa, i la setena al Maccabi, repartides en quatre etapes diferents. I, si bé sempre ha tingut un idil·li amb el clutch time, mai ho havia fet de manera tan reiterada com ara. Va ser l'MVP de la copa, amb 22 punts –aquí, el nucli directiu del Maccabi va iniciar una sèrie de temptatives per renovar-lo, l'última, la setmana passada, infructuoses totes–. I a Milà va ser un dels factors X dels grocs: 9 punts clau en la semifinal contra el CSKA –el seu últim triple, a 13,5 segons– i les seves aparicions en la final, sobretot els 7 últims del segon quart, per fer d'un 35-26 un 35-33 abans del descans i insuflar oxigen als seus. Més enllà de tot el seu bagatge col·lectiu –quatre finals a quatre i dos títols, sempre amb el Maccabi–, té registres que confirmen com de glaçat és el seu canell. La fiabilitat personificada des de la llarga distància, amb 21/39 triples en finals a quatre (53,8%), el percentatge més elevat entre els que n'han anotat, com a mínim, quinze.

Té mentalitat, físic, capacitat i qualitat innegable per continuar, i l'afició l'adora, però també té una família a l'altre costat de l'Atlàntic, a Los Angeles, a tocar de la casa de Phil Jackson. I allà, al país de les oportunitats, esperen la seva dona, Megan, i també els seus fills, Bridget i Baron, per començar una nova vida. Una nova vida sense cap més parèntesi per tornar a jugar. Inquiet com és, sempre troba estímuls i, aquest curs a Israel, s'ha preparat a consciència per esdevenir agent de la propietat immobiliària. Això, però, sense oblidar una de les seves grans il·lusions, ser comentarista de l'ESPN. Per això va decidir reduir-se el seu nom, de Bluthental a Blu, apel·lant, amb la seva ironia habitual, al glamur d'un nom més curt. Vol demostrar que, amb la paraula, té la mateixa clarividència que quan li arriba una pilota que crema.