La décima ha arribat. No felicitaré des d'aquí el Real Madrid com a club, com sí que va fer el FC Barcelona poc després que acabés la final de Lisboa. No crec que s'hagi de felicitar una institució que quan el Barça guanyava i era admirat a tot el món es dedicava a fer tot el possible perquè s'acabés el domini culer amb falses acusacions de tot tipus, algunes de molt greus. No felicitaré el Real Madrid, tot i admirar la seva capacitat de supervivència i de persistència. Una vegada vaig sentir dir al periodista Víctor Lozano que als blancs mai els pots donar per morts. En una metàfora, deia que si el Real Madrid moria no l'haurien d'enterrar. Només deixar-lo en un lloc ben visible perquè poguessis passar cada dia i assegurar-te que estava mort. Però estava segur, deia, que un dia passaries i el mort hauria ressuscitat. I té tota la raó, el Víctor. Va quedar demostrat dissabte passat a Lisboa. No és ni sort ni casualitat que el Real Madrid empati o guanyi partits en els últims minuts tantes vegades, com va fer contra l'Atlético de Madrid en la final de la lliga de campions. Ho porten a l'ADN del club. Mai no es donen per rendits. Poques vegades abaixen els braços. I, fruit de la seva persistència, moltes vegades acaben marcant. Són un corcó que va una vegada i una altra a la recerca del gol.

Persistir va ser una paraula que va utilitzar moltes vegades Pep Guardiola mentre va ser entrenador del Barça. I el seu equip, el millor de la història d'aquest esport, va guanyar algun dels catorze títols que el van convertir en un referent a tot el món gràcies a la seva persistència. A ser un corcó. Com és sempre el Real Madrid. A creure en les seves possibilitats fins al final. A deixar-se fins a l'última gota de suor buscant la victòria. Així s'explica que en aquella època el Barça es classifiqués per a la final de la Champions amb aquell gol d'Iniesta a Stamford Bridge. Que guanyés la supercopa europea contra el Xakhtar Donetsk amb un gol de Pedro en la pròrroga. O que el mateix Pedro fos capaç de forçar la pròrroga, amb un gol de cap en l'últim minut, en la final del mundial de clubs d'Abu Dhabi contra l'Estudiantes quan tot el barcelonisme ja es veia una vegada més sense el títol que faltava al museu i que després va acabar guanyant amb un gol de Messi amb l'escut. Va persistir sempre el Barça de Guardiola. També quan no va acabar aconseguint el seu objectiu. En les dues eliminacions europees contra l'Inter de Milà i el Chelsea, l'equip blaugrana va acabar tancant el rival a l'àrea.

És aquesta persistència, la que porta el Real Madrid a l'ADN i la que tenia el Barça de Guardiola, la que s'ha trobat a faltar a l'equip blaugrana aquesta última temporada, quan s'ha atacat buscant un objectiu en els últims minuts però sense cap tipus de fe. I és aquesta persistència la que se suposa que recuperarà Luis Enrique per al nou projecte. L'asturià, com a jugador, era dels que sempre persistia.