El segon diumenge del mes de juliol es complirà un ritual que des del 1930 s'ha produït en dinou ocasions: el capità de la selecció guanyadora de la copa del món de futbol aixecarà el trofeu de campió mundial. Aquesta és la foto, la instantània que es tria per il·lustrar en una sola imatge gràfica el repàs dels diversos mundials. Tot i que en alguns casos, com va ser el del mundial del Brasil 1950, la copa es va atorgar gairebé de manera clandestina per Jules Rimet, president de la FIFA, a Obdulio Varela, el capità de l'Uruguai, equip que va silenciar un estadi i un país després de derrotar el Brasil en el partit que decidia el títol. La foto és la del gol de Ghiggia que va donar el triomf als uruguaians (2-1).

Precisament, en l'altre campionat del món guanyat per l'Uruguai, el de la primera edició, altres fotos també han tret protagonisme a la de la cerimònia del lliurament del trofeu que va aixecar el pioner, el defensa José Nasazzi (1901-1968), líder indiscutible de la primera selecció que va exercir una hegemonia mundial del 1920 al 1930. Aquest domini es va iniciar amb el triomf en els campionats sud-americans del 1923 i del 1924. En l'edició del 1923, els jugadors van tenir com a premi poder participar en els Jocs Olímpics de París, que es disputaven l'estiu de l'any següent. La primera experiència europea d'un equip sud-americà va ser un èxit total. L'equip uruguaià va superar en la final Suïssa per un clar 3-0, però el que va impressionar més al públic que omplia l'estadi de Colombes va ser el joc de combinació i passades curtes d'un bloc en el qual van sobresortir Nazassi i el seu company d'equip al Bella Vista José Leandro Andrade, a qui els francesos van batejar com la Maravella Negra. Un cop acabat el partit, l'equip de l'Uruguai va festejar el que era, de facto, la proclamació com a campió del món fent una volta a l'estadi, i va donar nom a la volta olímpica que fan els equips quan guanyen un títol.

Aquest triomf no només va tenir profunds efectes futbolístics, sinó que també va reportar canvis en la vida dels jugadors campions, tot i que encara no s'havia assentat el professionalisme. És el cas de Nasazzi, que, abans de marxar a París, va jurar que no tornaria a treballar mai més al taller on tallava marbre per fer el revestiment del Palacio Legislativo de Montevideo. I així va ser, ja que quan va tornar va ser nomenat treballador dels Casinos Municipales de Montevideo i va arribar a ser el gerent d'aquest organisme, càrrec que ocupava quan va morir. Durant la seva trajectòria esportiva, Nasazzi va destacar per la seva fortalesa física, per la seva capacitat de lideratge i també per un aspecte tàctic. Molt abans que es posés en pràctica la figura del lliure, ell ja endarreria una mica la seva posició (en aquella època els dos defenses jugaven en línia) i va esdevenir un protolliure.

La mateixa base de l'equip uruguaià que va guanyar a París va repetir el triomf quatre anys més tard a Amsterdam, en la final contra l'Argentina (2-1). Aquest domini es va allargar gràcies a la victòria en la final de la primera copa del món, contra el mateix rival, disputada a Montevideo (4-2). Aquella hegemonia –de fet és l'equivalent a tres títols mundials consecutius, que es va ampliar el 1950 en el mundial de Brasil– va sorprendre el món, ja que provenia d'un país amb molt pocs milions d'habitants. Després d'un llarg parèntesi, ara farà quatre anys, a Sud-àfrica, l'Uruguai es va tornar a situar en l'elit del futbol mundial arribant a les semifinals. Ara, en el retorn al país on va conquerir el seu últim títol, els uruguaians anhelen recuperar un lloc en la història com el que té aquell magnífic equip que va meravellar el món.