Òscar Perarnau ha demostrat, en el temps que fa que és director esportiu de l'Espanyol, que és un home de fets i no paraules. Poc amant de les aparicions públiques, es mou amb més habilitat en l'anonimat dels despatxos. Coneixent una mica la persona, la seva aposta per Sergio González ha estat meditada i calculada. No ha deixat res a l'atzar i ha posat en una balança les fortaleses i les debilitats del nou tècnic del primer equip. Javier Aguirre era un tècnic pont. Un preparador d'urgència que va servir d'electroxoc anímic per a un equip estabornit. Divuit mesos després s'enceta de veritat el projecte en majúscules que està cuinant el del Maresme a la seva sala de màquines. Perarnau tenia dos camins. El fàcil era fer una tria còmoda amb un tècnic de més recorregut i perfil més alt a les banquetes. L'estereotip més veterà, amb més quilòmetres a les cames, rebaixaria la pressió entorn de la seva figura. Perarnau no va considerar aquesta opció i va triar l'oposada. Era el moment de fer un pas endavant i creure fermament en les conviccions personals i, de retruc, sacsejar l'entramat tècnic del club i alinear-lo amb els tècnics de la base. El director esportiu va més enllà i el que cercava era un interlocutor que parlés el mateix llenguatge: el de l'Espanyol. És la quadratura del cercle: ara tots els tècnics del club han sorgit de la base, començant pel mateix Perarnau, seguint per Jordi Lardín i Àngel Morales i ara arribant a la cúspide de la piràmide i punt més visible: Sergio González. Perarnau s'ha arriscat, i molt, en l'aspecte personal. Ell n'és el primer conscient, però quan les coses es fan des de la creença en els teus plantejaments no hi ha retret possible. La valentia és agosarada i moltes vegades té premi. Si surt malament serà el primer a rebre, i, per elevació, el president Collet. Ha fet un salt sense xarxa però carregat de complicitat i lògica. És el risc que tenen els pioners que obren camí, la resta són simples gregaris.