La república
Observant des d'una distància prudent (per evitar que em vinguin ganes de cridar els antiavalots dels Mossos) com Florentino galleja amb la seva reconquesta europea, he pensat per què coi nosaltres per bé o per mal no som així, ni en la victòria ni en la derrota. És el règim, estúpid, m'he dit. És la nostra república contra el seu imperi. La república és sinònim de caos i l'imperi, d'ordre. Penseu en els experiments republicans que hem tingut a casa nostra i també a Madrid, pobrets.
És evident que la capacitat d'autodestrucció del FC Barcelona (i espereu quan vagin maldades al govern) és un tret indestriable de la seva pròpia ànima. Quan l'entorn i els mitjans assetgen, em vénen al cap les lliçons d'història romana sobre la lluita pel poder a Roma entre Brut, Cassi, Octavi i Juli Cèsar. Els senadors, que serien com els directius d'ara, es van anar matant entre ells (tampoc cal que arribem a aquest punt) fins que van liquidar la seva pròpia creació. Un bon mirall, doncs, de les rancúnies, les enveges i l'odi que envolten sovint la nostra més admirada entitat centenària. Desitgem realment que hi hagi un Cèsar al Barça o a Catalunya que creui el Rubicó (ara m'ha vingut Laporta al cap, ja em perdonareu) per posar-se per sobre del bé i el mal? Diria que no. Ens hem acostumat a conviure amb les imperfeccions del nostre sistema. Ho portem a la sang. Si vam sobreposar-nos a la presidència de Joan Gaspart i Enric Reyna (o a la de José Montilla), no hi ha cap Bartomeu que ens pugui espantar. A Madrid, a l'imperi, en canvi, les coses són diferents. A quin cementiri hauríem d'anar a buscar Jordi Casas si hagués fet allà el que va fer aquí? Us recomano que repasseu tot el que estan dient d'un dissident republicà com Pablo Iglesias aquests últims dies. La centuriona Rosa Díez, per exemple, l'ha comparat ja amb l'extrema dreta francesa i totes les esquerres oficials de la capital malden per desacreditar-lo. Que tingui sort.
Entre les imperfeccions de la república hi ha, és clar, la democràcia. S'ha de recordar que la van inventar els grecs perquè el catolicisme intel·lectual, el nostrat i l'aliè, no para de dir-nos que les arrels d'Europa són tan cristianes com Constantí. Que li preguntin a Zeus. La democràcia és un desastre per governar segons què, per exemple un club de futbol. El que es porta ara en el futbol i en la política és que un mana i els altres obeeixen, com els capitans en els vaixells. Els catalans, que devem ser soques, volem votar i som especialistes a canviar governs i juntes de club, desestabilitzar constantment institucions i entitats o fer mocions de censura amb la benintencionada missió de millorar-les. Ingenus. Pregunteu al Bayern de Munic com prenen les decisions, a l'estil de la Merkel. Es truca de matinada un president d'un altre país, se li fa canviar la constitució i se li diu que no hi torni. Ara Rajoy és això, un governador de províncies controlat per una junta militar, l'Íbex 35. La dissidència comença a treure el cap; però en el Madrid, que és per on he començat, Florentino mana més que Neró al segle I. Ara només falta que un dia s'aixequi i cremi per capritx tot el Bernabéu per alçar-ne un de nou. Amb diners públics, això sí.