Luís Felipe Sco­lari ha de ser ara mateix l'home més pres­si­o­nat del pla­neta. Com a mínim un d'ells. Per això, qual­se­vol crítica que pugui fer sobre la seva gestió ve acom­pa­nyada d'una dosi de res­pecte i de com­prensió ele­vada. Se li ha enco­ma­nat una missió en què només val gua­nyar, quan el més nor­mal tant en el fut­bol com en la vida, és tas­tar el sabor de la der­rota.

Però és Mara­canã, és la redempció 64 anys després de la tragèdia fut­bolística més recor­dada, i el Bra­sil només té una elecció. També Sco­lari, l'últim home capaç de con­duir la cana­rinha al cim del món. Quan el tècnic gautxo va aga­far les reg­nes del com­bi­nat naci­o­nal ara fa un any i mig recordo haver escrit en aques­tes matei­xes línies sobre la neces­si­tat de tro­bar un equip per dis­pu­tar el mun­dial del 2014 i afer­rar-s'hi amb totes les seves for­ces. Mano Mene­zes, el seu pre­de­ces­sor, mai va acon­se­guir una línia d'acció, sem­pre va sem­blar que tocava tecles, però sense enca­de­nar una melo­dia i, a més de mig camí entre Sud-àfrica 2010 i el Bra­sil 2014, la situ­ació recla­mava una esta­bi­li­tat que inne­ga­ble­ment ha sabut ins­tau­rar Sco­lari, per molt que seva música esti­gui als antípodes de la samba que mou el poble bra­si­ler.

A Sco­lari se li ha exi­git gua­nyar i ell ha triat el camí de la sobri­e­tat. Res que no poguéssim espe­rar i una decisió intel·ligent la de defi­nir per­fec­ta­ment la iden­ti­tat del seu equip. Sense això no ani­ria enlloc, ni ell ni ningú. Ara bé, em vull que­dar amb unes línies que va escriure el mateix dia que es va publi­car la llista de con­vo­cats de la ver­de­a­ma­relha del lle­gen­dari Tostão, avui colum­nista del diari Folha de São Paulo. “Pla­ne­jar i defi­nir, com tan bé ha fet Felipão, és impres­cin­di­ble en qual­se­vol acti­vi­tat. No hi ha res pit­jor que un tècnic imprecís, però les coses encan­ta­do­res i efi­ci­ents són aque­lles que sor­pre­nen.” I el Bra­sil difícil­ment sor­prendrà algú. Segu­ra­ment tots podem reci­tar l'onze titu­lar que el pro­per 12 de juny obrirà foc a l'Arena Corint­hi­ans o sim­ple­ment ens ser­virà copiar-lo de la copa Con­fe­de­ra­ci­ons pas­sada, en què l'equip va eme­tre un mis­satge a tot el país: estem pre­pa­rats. Des d'aque­lla victòria con­tra Espa­nya a Mara­canã, però, han pas­sat 12 mesos eterns, en què el fut­bol no ha estat embal­sa­mat en una bom­bo­lla. Sí Sco­lari, que sem­bla que ha tan­cat els ulls i no ha vist Phi­lippe Cou­tinho ena­mo­rar Anfi­eld, no ha vist João Miranda ni Filipe Luís for­mar part de la defensa més sòlida d'Europa, tam­poc ha vist Pau­linho viure un any gris al Tot­ten­ham i segu­ra­ment tam­poc ha vist en Diego Costa el davan­ter cen­tre que avui no té, més enllà que Fred hagi estat sovint una garan­tia per al seu país. Felipão ha tin­gut la rigi­desa necessària i la per­so­na­li­tat per deci­dir per sobre dels quasi 200 mili­ons de selec­ci­o­na­dors que obser­ven i opi­nen des de cada llar del Bra­sil, i m'agrada detec­tar en un entre­na­dor con­vicció en una idea, la con­fiança en un grup. Ara bé, també se li ha d'exi­gir certa fle­xi­bi­li­tat, una sen­si­bi­li­tat per detec­tar el moment que, en el cas de Sco­lari, no és latent. I si, com diu Tostão, les coses veri­ta­ble­ment efi­ci­ents són les que sor­pre­nen, el Bra­sil difícil­ment gua­nyarà el seu mun­dial.