L'immobilisme de ‘Felipão'
Luís Felipe Scolari ha de ser ara mateix l'home més pressionat del planeta. Com a mínim un d'ells. Per això, qualsevol crítica que pugui fer sobre la seva gestió ve acompanyada d'una dosi de respecte i de comprensió elevada. Se li ha encomanat una missió en què només val guanyar, quan el més normal tant en el futbol com en la vida, és tastar el sabor de la derrota.
Però és Maracanã, és la redempció 64 anys després de la tragèdia futbolística més recordada, i el Brasil només té una elecció. També Scolari, l'últim home capaç de conduir la canarinha al cim del món. Quan el tècnic gautxo va agafar les regnes del combinat nacional ara fa un any i mig recordo haver escrit en aquestes mateixes línies sobre la necessitat de trobar un equip per disputar el mundial del 2014 i aferrar-s'hi amb totes les seves forces. Mano Menezes, el seu predecessor, mai va aconseguir una línia d'acció, sempre va semblar que tocava tecles, però sense encadenar una melodia i, a més de mig camí entre Sud-àfrica 2010 i el Brasil 2014, la situació reclamava una estabilitat que innegablement ha sabut instaurar Scolari, per molt que seva música estigui als antípodes de la samba que mou el poble brasiler.
A Scolari se li ha exigit guanyar i ell ha triat el camí de la sobrietat. Res que no poguéssim esperar i una decisió intel·ligent la de definir perfectament la identitat del seu equip. Sense això no aniria enlloc, ni ell ni ningú. Ara bé, em vull quedar amb unes línies que va escriure el mateix dia que es va publicar la llista de convocats de la verdeamarelha del llegendari Tostão, avui columnista del diari Folha de São Paulo. “Planejar i definir, com tan bé ha fet Felipão, és imprescindible en qualsevol activitat. No hi ha res pitjor que un tècnic imprecís, però les coses encantadores i eficients són aquelles que sorprenen.” I el Brasil difícilment sorprendrà algú. Segurament tots podem recitar l'onze titular que el proper 12 de juny obrirà foc a l'Arena Corinthians o simplement ens servirà copiar-lo de la copa Confederacions passada, en què l'equip va emetre un missatge a tot el país: estem preparats. Des d'aquella victòria contra Espanya a Maracanã, però, han passat 12 mesos eterns, en què el futbol no ha estat embalsamat en una bombolla. Sí Scolari, que sembla que ha tancat els ulls i no ha vist Philippe Coutinho enamorar Anfield, no ha vist João Miranda ni Filipe Luís formar part de la defensa més sòlida d'Europa, tampoc ha vist Paulinho viure un any gris al Tottenham i segurament tampoc ha vist en Diego Costa el davanter centre que avui no té, més enllà que Fred hagi estat sovint una garantia per al seu país. Felipão ha tingut la rigidesa necessària i la personalitat per decidir per sobre dels quasi 200 milions de seleccionadors que observen i opinen des de cada llar del Brasil, i m'agrada detectar en un entrenador convicció en una idea, la confiança en un grup. Ara bé, també se li ha d'exigir certa flexibilitat, una sensibilitat per detectar el moment que, en el cas de Scolari, no és latent. I si, com diu Tostão, les coses veritablement eficients són les que sorprenen, el Brasil difícilment guanyarà el seu mundial.