Amb franquesa i sota lupa d'anàlisi, no es veu full de ruta ni projecte per enlloc. Res que obeeixi a una planificació traçada després de llarga meditació i contrastat criteri professional. Can Barça és avui un exemple futbolístic de jam session on la directiva interpreta la partitura que li passa pel cap en aquell precís moment. Improvisació, a veure si sona la flauta. També en això s'emmirallen en Núñez, que va navegar segons bufés el vent vint anys, amb extraordinària capacitat per surar i esquivar tempestes. Després d'una temporada en què ningú ha corregit el rumb quan tocava, Bartomeu i la colla opten ara per representar una fugida endavant que sorprèn per agosarada. Així, anuncien algunes decisions de caire populista i demagògic que fan dubtar sobre la seva conveniència. Que Puyol reaparegui en sec convertit en ajudant del contestat Zubi no té cap sentit, més enllà d'aprofitar la seva excel·lent imatge en benefici dels directius, vivint ja en una eterna campanya electoral. Tampoc té gaire solta el nomenament d'un alt càrrec com Albert Soler. En el seu llistat de mèrits figuren una esquitxada pel cas Nóos quan era el cap del CSD, negar el caràcter oficial a les seleccions catalanes i ser amic de Rosell. Així, no sabem si realment calia engrandir amb un envejable sou més l'ampla nòmina d'executius de l'entitat. En altres temps, quan eren a l'oposició, denunciaven l'entrada d'assessors i nous càrrecs també fitxats a cop de talonari, com si fossin talment futbolistes. Deien que l'estructura gravava excessivament el pressupost. Ara, com que fitxen ells, cap problema i passeu al fons, que hi ha lloc i despatxos.

De moment, poden esbufegar perquè la jugada els va sortint de cara, que la gent oblida ràpidament i el futbol és així de previsible. Es tracta de donar peixet al personal. L'afició s'ha calmat amb el nomenament de Luis Enrique –meló encara per obrir, però tant se val– i les promeses dels mil i un fitxatges per venir que costaran, és clar, un ull de la cara. De pas, decisions de renovació a llarg termini com en el cas de Piqué, a qui desitjaríem que torni a ser un gran central i deixi de portar aquest doble barret de futur aspirant a president i consort de celebritat. Simplement, que es dediqui a jugar a futbol com acostumava a fer-ho. En tot cas, per a la salut democràtica d'aquesta entitat que sembla avui errar per mars molt allunyats dels habituals, anhelaríem l'existència d'una oposició que es deixés sentir, fes rumiar, plantegés alternatives i anés treballant com futura alternativa de poder, perquè amb aquesta interminable jam session encara prendrem força més mal.

No ens adonem ni de les evidències: la formidable despesa d'enguany en reforços s'hauria pogut repartir en tres o quatre exercicis si s'hagués treballat amb cura i visió, però no. Com si fossin polítics, fan segons dictin les enquestes, i així, després d'ensenyar-li la porta de sortida, es quedaran amb Mascherano perquè aviar-lo hauria resultat una mesura impopular. Frenètics d'activitat, sí, però, francament, algú sap cap on van? Que són les mateixes mans que ens han dut fins aquí, per si algú ho ha oblidat. I ningú bada boca, ni demana explicacions, que també resulta prodigiós.