El CN Atlètic Barceloneta es va convertir dissabte en el tercer club català que guanyava la màxima competició europea de clubs de waterpolo. El seu títol, juntament amb el del CN Barcelona el 1982 i el CN Catalunya el 1995 i els subcampionats del CN Montjuïc el 1979 i el CN Catalunya el 1989 i el 1994, fan que Espanya aparegui en el sisè lloc del rànquing històric de països de la copa d'Europa per títols i finalistes. Un nou èxit del waterpolo espanyol, com deien els narradors de Teledeporte –tots dos catalans– dissabte al vespre a les piscines Picornell. Un èxit més de l'esport espanyol aconseguit gràcies a un club català, com setmanes enrere va fer les noies del CN Sabadell en la mateixa competició.

Podríem estar mil anys discutint sobre la paternitat de les victòries esportives. És una història ja viscuda, en què podem barrejar l'esportista, les beques i els ajuts que rep, on s'entrena i qui el prepara, etcètera, etcètera. I cadascú hi diria la seva fins que algú ens mostrés la Constitució espanyola o el DNI i ens digués: sou espanyols i prou.

La plantilla del Barceloneta està formada per catalans, espanyols i jugadors d'altres indrets que juguen a Barcelona com ho podrien fer en un altre lloc. Hi ha una cosa clara, però, i és que la història ens diu que l'aposta pel waterpolo a l'Estat espanyol, a nivell de clubs, és cosa de les entitats catalanes. El Barceloneta ha apostat pel waterpolo d'elit i ara té la recompensa. Els mateixos jugadors podrien haver estat campions dissabte defensant els colors d'una hipotètica secció de waterpolo del Real Madrid, o del Canoe, o el Navarra o l'Helios, per esmentar equips reals que han jugat aquesta any en la lliga espanyola. Vuit dels dotze equips d'aquesta lliga el 2013/14 han estat catalans. Dels quatre no catalans, dos han baixat. Qui aposta pel waterpolo?

La copa d'Europa de waterpolo es juga des de la temporada 1963/64, i la lliga espanyola hi va tenir sempre un representant fins a l'edició del 1999/00, justament en la que, per primer cop en la història, el campió espanyol no era un club català, el Canoe, en aquest cas. El Canoe –l'escola madrilenya ha estat sempre la segona rere la catalana i ha nodrit de grans jugadors els clubs catalans– va guanyar dues lligues seguides el curs 1998/99 i el 1999/00, trencant l'hegemonia catalana, però no va tenir continuïtat. La renúncia dels madrilenys a jugar la copa d'Europa d'aquell llunyà any 2000 va emprenyar molt la gent del waterpolo a Catalunya. Va quedar clar que no hi havia alternativa, o que no feia falta. Ja fa catorze anys que la lliga és per a clubs catalans i res fa pensar que pugui canviar. Podria ser. Si el Radnicki, fet a cop de talonari en dos anys, va arribar a la final de dissabte, bé que es podria repetir la història en algun punt de la geografia espanyola. No els val la pena. Els clubs catalans fan la feina formant jugadors i prenent riscos econòmics i els triomfs són per al waterpolo espanyol.